EL PLA DE TUDELA O LA VULGARITAT DE LA "RENATURALITZACIÓ

Més o menys fa un any, a la Biennal del Paisatge vaig quedar astorat en escoltar l’explicació d’un projecte de “renaturalització” sobre el pla de Tudela al cap de Creus. Com era possible tractar un paisatge tan interessant amb tanta superficialitat? Després, la sorpresa encara fou més gran quan li van donar el premi.
Des de llavors, volia reflexionar sobre el tema. No només pel projecte, que tenia poc interès, sinó pel que significava el premi, en relació a la trajectòria de la Biennal i, també, pel paper que tenen alguns canals de difusió en la cultura arquitectònica actual. Només conec un article crític amb el projecte. La resta són conjunts d’imatges més o menys acompanyats d’eslògans, la “renaturalització” precisament és això, i comentaris vulgars.
El projecte intervenia en un territori que m’era familiar. Des del mar, perquè era de difícil accessibilitat des de terra. Però no he volgut escriure aquestes notes sense tornar-lo a visitar. Aquesta vegada des de terra. Algunes de les reflexions que he pogut fer s’expliquen a continuació. En primer lloc es fa referència al concepte “renaturalització; a continuació es parla de les relacions entre la informació del projecte, la lectura del lloc i les seves arrels culturals; finalment es critica l’estructura del projecte. La intenció és partir de la crítica del projecte per descobrir algunes de les febleses dels projectes de paisatge actual i de la forma com es difonen a la literatura professional. Per exemple a “Topos”.
Potser a algú li sobtarà que no parli dels detalls formals, de l’entrega de la carretera i el terreny, dels zigzags, els ferros rovellats, etc. Però la intenció de l’escrit es fixes-se en alguns temes essencials, que avui es tenen poc en compte. L’arquitectura no es limita a les simples “collonades”, sinó a temàtiques de més abast.

DE LA IL·LUSTRACIÓ A L’URBANISME CRÍTIC

Tot rellegint el número 450 de la revista “Le Magazín Literaire”, febrer 2006, “Le siècle des Lumieres, un art de vivre et penser”. La revista, més enllà de les imatges i alguns dels conceptes sobre la Il·lustració a què els arquitectes estem acostumats, posa l’atenció en l’ús lliure de la raó, en de la constitució d’una opinió pública, o en el desenvolupament de l’esperit crític. Hom en diu: l’art de pensar i la intel·lectualitat. S’hi estableix una nova relació entre l’home i l els secrets de la natura, aquella gran desconeguda.

Això fa pensar que a l’urbanisme, nascut en aquest mateix context, potser hi té mes importància la nova actitud envers el món o l’art de pensar, que les qüestions sobre l’espai físic. La geometria dels traçats, l’elementalisme, les classificacions, la invenció de nous tipus. etc. només es poden entendre des del punt de vista de les relacions humanes i les relacions entre l’home i la naturalesa. En aquest període l’urbanisme passa a ser part de la nova política pública. Entenent per política no només la qüestió de les alineacions, sinó tot al que fa referència a la imatge, des de les qüestions mes immediates, fins al desenvolupament d’una complexa teoria de l’espai, on alguns instruments i sabers nous hi tenien importància. És a dir, com a part essencial de les polítiques de cohesió social.
Fa temps, en estudiar el cas d’Almacelles, a la Il·lustració, vaig començar a entendre tot això de l’origen complex de l’urbanisme. En primer lloc, veies un plànol molt simple, amb la potent retícula ortogonal projectada per l’arquitecte barceloní Mas d’Ordal. A continuació, observaves que aquell producte tenia relació amb l’extensió del mercat, agrícola, però també urbà. És a dir, darrera hi havia la política econòmica Més enllà, l’explicació et dirigia a l’aigua, o el domini de l’aigua per la gent de l’època, és a dir un problema tècnic. La qüestió de l’aigua remetia les relacions entre l’home i la natura i als instruments de domini de la natura. Era interessant de comparar la geometria de les cases i la del repartiment de l’aigua. No coincidien gens. En un i altre cas la geometria esdevenia instrument de temes tècnics de més abast. Però encara més, darrera de tot hi havia una qüestió d’imatge. L’arquitectura posava en relleu les jerarquies socials per sobre l’estricta geometria. La complexitat s’hi feia evident. Era un exemple molt simple. Però s’obria en múltiples direccions de comprensió. La geometria simple s’obria vers temes cada vegada més rics.

EL CAS DE L’AMPOLLA ENTRE EL PAISATGE I EL TURISME

En un post anterior, varem començar a tractar la qüestió de l’urbanisme del turisme. El tema principal d’aquest primer escrit era el programa, entés com imatge de referència. No com a simple llista de necessitats. És a dir, una concepció del programa on el paisatge té un pes important. El tipus com a programa.
En aquest segon post es relacionaran els coneixements sobre la qüestió, adquirits en articles i llibres, amb l’experiència de projecte sobre un espai turístic, on són molt presents les qüestions de paisatge: l’Ampolla. Un cas on es posa en relleu aquesta característica del paisatge del turisme.
Per sobre l’ordre absolut i abstracte del models urbanístics, que només tenen un objectiu: l’optimització de les relacions entre malles i volums d’edificis. O, que només fan referències indirectes a un genèric i nostàlgic “esperit del lloc” o paisatge. En aquesta experiència professional s’hi evidencia la importància del paisatge en la definició del nous assentaments. Alhora que l’interés de les interseccions entre elements urbans, conceptes, les dinàmiques, les superposicions, etc.
Lluny de ordre “mecànic” dels espais urbans i territorials I dels criteris quantitatius o les classificacions, l’urbanisme del turisme s’obre en múltiples direccions, d’acord amb diverses gramàtiques, I tenint en compte múltiples referències culturals. Entre les quals el paisatge hi té un pes essencial.
L’Ampolla és un municipi eminentment turístic que té valor en funció del la seva situació al delta del riu Ebre i el seu paisatge. Alhora un municipi on les infraestructures de pas a través, d’escala regional i, fins i tot intercontinental, incideixen amb força. És a dir, un municipi turístic, que té el paisatge com a principal valor de referència. Però també un lloc on aquests valors es creuen amb un desenvoupament de les infraestructures que remet a ordres territorials aliens. Concretament: diverses vies transversals, autopista, carretera, ferrocarril, autovia, etc.
El nucli urbà és fragmentat. El creixement urbà, principalment motivat pel turisme, ha hagut de superar múltiples obstacles naturals, o artificials, carreteres, autopistes I ferrocarrils, que travessen el seu territori. I això es reflecteix clarament en la seva estructura.

LA “LEY DEL SUELO”, LA RENOVACIÓ I LA REHABILITACIÓ

La modificació de la “Ley del suelo” per a potenciar la rehabilitació i renovació dels nuclis urbans és el tema d’un text que m’ha arribat a partir de l’AAUC. Es tracta d’una al·legació a un avantprojecte de llei del “Gobierno” de España, que ha redactat en Sebastià Jornet. La lectura d’aquest escrit és una excel·lent ocasió per a reflexionar sobre l’ordenació urbanística dels espais “històrics” o, simplement edificats, de les nostres ciutats i sobre les direccions que ha de seguir aquesta part de la urbanística.
En principi, el tema sembla atractiu. La reflexió sobre la urbanística de la renovació urbana és un dels components d’una reflexió, més general, sobre l’urbanisme que ha d’emergir després de la crisi. En la qual la lectura i intervenció en la ciutat construïda ha de tenir més pes. A més a més, la qüestió de la renovació dels nuclis urbans i la rehabilitació dels edificis, més o menys històrics, ha estat un dels temes que ha motivat més la meva experiència professional.
Paral·lelament, te interès relacionar aquestes polítiques de renovació amb la política general del sòl. De fet, l’urbanisme modern sempre ha tingut el rerefons de l’abaratiment del sòl. Temes com les cessions de terrenys d’espais verds i d’equipament, les transferències de part de la renda del sòl als ajuntaments, o els impostos de plusvàlua, van tenir un paper rellevant en la formació de l’urbanisme en la primera meitat del segle vint (1). Encara que en el nostre país no l’han tingut fins als temps dels ajuntaments democràtics, ja avançat el segle vint.
Paral·lelament, la referència a la sostenibilitat dona un toc de “modernitat”. Encara que sigui a través d’unes directives europees que sempre ambigües i discutibles des del punt de de la metodologia.
En les línies següents s’intentarà fer un recorregut, que parteix de la valoració de l’interès del moment actual per a construir un urbanisme més proper a la realitat actual de Catalunya, fins a la necessitat de superar un urbanisme basat en conceptes abstractes i burocràtics que distorsionen els processos de renovació urbana, i, finalment, valorar la necessitat de centrar la urbanística la intersecció de diversos temes i conceptes en torn del concepte de lloc.

CIUTATS INTERMÈDIES, POLS D’ATRACCIÓ I/O GENERADORS

En els mesos de febrer i març, diversos actes m’han portat reflexionar sobre el sistema de ciutats de Catalunya, la seva dinàmica actual i la seva incidència en el model d’ordenació urbanística de les ciutats intermèdies de Catalunya.
En primer lloc, el 20 de febrer, una conferència a Granollers, encarregada pels amics de la Ciutat. Una reflexió sobre l’urbanisme dels anys passats: he fet treballs de planejament sobre Granollers dues vegades. I sobre el futur: la mateixa incògnita que avui tenim tots. Quin paper han de tenir les ciutats intermèdies en el territori actual?
A continuació, el dia 21, vaig assistir a una taula rodona sobre l’Antoni Comas a Mataró. S’hi va descriure mínimament el Mataró de quan érem una joves estudiants. Quan la ciutat era un interessant pol cultural. Un centre cultural que, més o menys, corresponia a un poder econòmic, amb més o menys contradiccions. I una polaritat, amb una relativa autonomia en el domini del seu territori immediat. També un generador de qualitats en el territori immediat.
Més endavant, el 21 de març, escoltant en Joan Antoni Solans en un acte organitzat per l’Àrea Metropolitana. El seu tema és l’urbanisme de quan es creia que era possible l’assignació d’usos en el territori. L’urbanisme dels models que relacionaven usos i transport (1). Un planejament urbanístic proper a la programació empresarial, conscient de la complexitat del territori metropolità, però que limitava la seva incidència a la racionalitat del mercat immobiliari, el mercat del sòl i la distribució del creixement i la renda. Quan en Solans parla de la crisi dels primers anys de l’urbanisme metropolità i limita la seva incidència al mercat del sòl, demostra abastament que aquest discurs està totalment esgotat en el temps actual. No entra mai en els problemes d’estructura del territori. No té en compte el paper del paisatge, la permanència d’algunes construccions, la problemàtica de la variació diferent. Tampoc el diàleg entre la materialitat del territori i els temes de cultura, que tan importants en una urbanística que cada vegada té més en compte la millora del benestar; o, en llenguatge econòmic, les economies externes. Sembla com si les innovacions post “L’architettura della Città” de Rossi, i les seves derivacions posteriors, no haguessin existit. Difícilment es pot adaptar aquest urbanisme a la situació actual.