SOBRE ELS PLANS ESPECIALS I CATÀLEGS DEL PATRIMONI

 Mai no he posat molta atenció als catàlegs del patrimoni. Sempre m’han semblat una vesant una mica tronada del treball del arquitectes. Es una feina que podria ser inventiva, la qüestió de la memòria i la intervenció en els edificis històrics té molta tradició. Gran part de l’arquitectura s’ha bastit sobre la memòria del passat. Però, en realitat, els catàlegs que conec son poc inventius. Generalment, l’arquitectura hi és absent.
A mes a mes, el catàleg acostuma a ser sinònim de classificació i, al meu entendre, les classificacions fan molt de mal en la urbanística actual. Les classificacions de tipus, zones, o, per exemple, de “formes de creixement” no m’entusiasmen. Poden ser interessants com a eines de coneixement. La biologia o la mateixa geografia, no serien el que son, sense aquests instruments. Són definicions que permeten distingir famílies de plantes de plantes, formes de la naturalesa, les arquitectures, els teixits urbans, etc. Acompanyen eficaçment la investigació, però són poc àgils de cara la intervenció urbanística (1).
En la urbanística té mes incidència la qüestió de la variació diferent, les permanències i variacions, les traces o la superposició de regles, criteris o estructures urbanes que les classificacions (2). La urbanística dels centres històrics o del paisatge cada vegada se centra mes en aquest tipus de qüestions. Per apropar-se a la dinàmica de la ciutat no es poden utilitzar models estàtics. No es tracta de conservar “calaixeres” antigues en els replans de la ciutat, un model estàtic, sinó intervenir dinàmicament per a potenciar el caràcter del lloc i la memòria en el context de la millora del benestar dels ciutadans.
Paral·lelament, la protecció del patrimoni es basa en la definició de nivells d’intervenció i protecció relativament opacs. Es refereixen a temes institucionals i administratius, organitzats de manera escalar. No fan referència a l’estructura dels llocs, edificis o conjunts a protegir, on les temàtiques i valors s’entrecreuen. La classificació: BCIN, BCIL, BPU, EPA, és clara en aquest sentit. Es diu que depenen dels valors i la naturalesa i la valoració social dels bens del bens, però això no és cert del tot. Depenen de nivells administratius i procediments, que provenen de la tradició o, massa sovint de decisions burocràtiques. Procediments que tenen relació amb el manteniment, la restauració, la rehabilitació o millora, reconstrucció, ampliació, inclusió, eliminació, enderroc. Qüestions estrictament constructives, però que concorren difícilment amb la urbanística, que és l’art del lloc, la situació i, moltes vegades, dels temps diferents.
Darrera aquestes proteccions massa genèriques i a-temporals, generalment hi ha una cortina de fum que amaga temes molt mes importants. En molts casos, he vist que han estat mes un factor d’empobriment que de millora dels valors i les circumstàncies dels llocs. I la protecció no pot tenir sentit sense la referència als valors de la societat.

SOBRE L'URBANISME I EL TURISME (I)

Fa algun temps vàrem fer una ponència sobre les relacions entre el turisme i el planejament amb en Joan de Torres i Calsapeu. Ara, vull recuperar alguns dels temes que vàrem tractar en aquella ponència, reestructurant-hi algun comentari i afegint-hi alguna consideració.
El tema del turisme no és mes que un de tants que es poden tractar en el planejament urbanístic actual. Altres temes, com la indústria, la centralitat, etc., que poden tenir un tractament semblant. Tots ells tenen components que poden ajudar a entendre alguns canvis metodològics que la realitat urbana actual imposa en l’urbanisme. Però en el cas del turisme el pes de les imatges o el paisatge en l’estructuració del territori s’accentua.
A partir d’aquest tema es pot valorar la importància de les imatges en la definició dels elements urbans o en les interrelacions entre elles. Amb el benentès que no es tracta tant d’imatge escenogràfiques, referides a una substància immutable dels espais, sinó obertes a la diversitat i interrelació cultural. També referides a la dinàmica dels espais i l’atenció a temps i gramàtiques d’ordenació diferents. És a dir, el que generalment s’anomena espai intemedi.

Atès que la ponència tenia mes extensió de la que es recomana per a un post del blog, dividirem l’explicació en tres parts.
En la primera centrarem l’atenció en dos aspectes de la metodologia interessants tant per a la urbanística del turisme com, per extensió, tota la urbanística actual:  el caràcter programàtic de les imatges i el pes de la imatge en la definició de les tipologies d’edificació.
En la segona reflexionarem sobre dos casos que ens hem trobat en la pràctica professional: dues poblacions costaneres d'interès històric i amb un paisatge característic.
En la tercera ens referirem a la cartografia d’informació. Una cartografia no referida a condicions globals de teixits, d’àrees homogènies o de zones, sinó a condicions d’intermediació, específiques dels llocs. I, sobre tot, a espais on se superposa el punt de vista de l’explotació turística amb el punt de vista de la vida quotidiana dels habitants i de la protecció del medi. Espais, a mes a mes, on diverses regles de composició se superposen entre si. També espais de límit o espais de frontera on les diverses gramàtiques d’ordenació es contaminen entre si.

El primer tema s’explicarà a través de diversos textos literaris. La urbanística actual, mes propera de la narració que a l’optimització de relacions, facilita la utilització d’aquests textos.

UN ARTICLE RECENT D’ANTONI VIVES, REGIDOR DE BARCELONA, SOBRE LA RENOVACIÓ DE L’URBANISME DE LA CIUTAT. EL FONS I L’EPIDERMIS.

Un article recent d’Antoni Vives, regidor de l’Ajuntament de Barcelona al diari Ara, té l’interès de posar sobre la taula un tema important en l’urbanisme català actual: la necessitat de començar una nova via, més enllà dels esquematismes que l’han caracteritzat en els darrers anys. Cal superar moltes de les seves rigideses. Així com la seva manca d’eficàcia en la dinàmica urbana actual.

L’article comença amb una frase contundent atribuïda a Manuel de Solà-Morales. Diu: la ciutat és una idea posada en pràctica. No és la superposició d’unes pràctiques juríco-administratives, combinades amb els formalismes d’una disciplina acadèmica o professional.

La frase no m’ha sorprès del tot, perquè correspon a una manera de pensar molt difosa entre els arquitectes “urbanistes”, formalment molt al dia, però, en realitat, anclada en esquemes tradicionals.

És molt agosarat pensar que la dinàmica urbana pot dependre d’una idea. O pensar en projectes que actuïn com a demiürgs, o com a “ordenadors” de la globalitat de la ciutat, o que puguin donar un sentit diferent a una ciutat caòtica, però també petrificada i eterna.  Essent la ciutat dinàmica, històrica i diversa, i, per tant, difícil de reduir a aquest tipus d’imatges esquemàtiques.

També és reductiu assimilar el ric núvol d’idees, coneixements, regles de composició de l’espai, imatges, que la societat constantment genera en relació al medi on es desenvolupen les seves activitats, a unes genèriques “pràctiques jurídico-administratives. o “acadèmiques”.

Alhora, la contraposició entre la idea o projecte i la seva posada en pràctica no pertany al mon de la realitat. Es tracta d’una convenció que només s’explica en el context d’una concepció de l’arquitectura idealista.

Quina distància hi ha entre aquestes afirmacions dualistes i  els que conté un text de Julien Gracq referida a Roma, però aplicable a qualsevol ciutat històrica.

«A Rome, tout est alluvion, et tout est allusion. Les dépôts matériels des siècles successifs non seulement se recouvrent, mais s’imbriquent, s’entre-pénètrent, se restructurent et se contaminent les uns les autres: pas plus qu’il n’y a pas le tuf originel, pas plus qu’il n’y a de couche réellement primitive dans la géologie de notre sous-sol. Et tout est allusion: le terreau culturel est plus épais et plus insondable encore.» [1]

VERS EL FUTUR DE L’URBANISME METROPOLITÀ

Publicat amb el títol "Sobre el Pla Metropolità" a la revista Papers núm. 55
 

La gent de la nostra generació ha conviscut amb un concepte de l’àrea metropolitana des de fa prop de 50 anys. Un concepte aparentment unitari, però que ha tingut configuracions diverses. A vegades és simplement polític. A vegades només és un tema de gestió i coordinació de serveis. També és urbanístic, és a dir, referit a la territorialitat dels modes de vida i treball.

En aquestes notes em referiré a l’última versió. És a dir, l’urbanisme, entès com a manera de resoldre els problemes territorials dels modes de viure i treballar.

El motiu és l’aprovació del PTMB. El final d’un procés. Barcelona mai no havia tingut un pla d’urbanisme metropolità aprovat. Però també l'inici de nous reptes. No voldria limitar l’escrit al passat, sinó projectar-lo vers el futur de l’urbanisme. No només com a pauta d’ordenació de l’entorn de Barcelona, sinócom a model o guia per a tot el nou urbanisme català, on el canvi de mentalitat és urgent.

PRIMERES IDEES DESPRÉS DE L’ÈPOCA UNIVERSITÀRIA

45 anys de professor al Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC són molts anys. Ara, quan s’acaba aquest temps, te n’adones. Arriba l’hora de parar-se i reflexionar sobre el que s’ha fet i après.  En aquest “blog” es podran compartir algunes d’aquestes reflexions i suggeriments. Després de molts anys de compartir coneixements i experiències a la universitat, no té sentit tancar-se en un cau. Intentarem obrir una nova via de diàleg. Sobre tot,  es tracta d’iniciar un nou viatge, basat en la reflexió sobre la feina feta i sobre els reptes del futur d’un país que s’està redefinint a tota la velocitat.

Ha estat un temps d’aprenentatge. L’ensenyament universitari no té sentit sense l’adquisició de nous coneixements. En un primer moment, ho vàrem haver d’aprendre tot. Ens vàrem haver d’obrir camí entre l’obscuritat del franquisme. Poc a poc, vàrem adquirir alguns conceptes que, des de llavors, ens han acompanyat en el camí: la tipologia-morfologia, el lloc, el paisatge, les malles, els espais d’intermediació, etc. Més endavant, hem pogut distingir diverses maneres d’entendre aquests conceptes bàsics. Hem construït mètodes, mes o menys propis, i mes elaborats. Encara que la crisi actual ens fa pensar que aquestes mareres de fer, sovint rellisquen sobre les dinàmiques del mon actual.