LA “LEY DEL SUELO”, LA RENOVACIÓ I LA REHABILITACIÓ

La modificació de la “Ley del suelo” per a potenciar la rehabilitació i renovació dels nuclis urbans és el tema d’un text que m’ha arribat a partir de l’AAUC. Es tracta d’una al·legació a un avantprojecte de llei del “Gobierno” de España, que ha redactat en Sebastià Jornet. La lectura d’aquest escrit és una excel·lent ocasió per a reflexionar sobre l’ordenació urbanística dels espais “històrics” o, simplement edificats, de les nostres ciutats i sobre les direccions que ha de seguir aquesta part de la urbanística.
En principi, el tema sembla atractiu. La reflexió sobre la urbanística de la renovació urbana és un dels components d’una reflexió, més general, sobre l’urbanisme que ha d’emergir després de la crisi. En la qual la lectura i intervenció en la ciutat construïda ha de tenir més pes. A més a més, la qüestió de la renovació dels nuclis urbans i la rehabilitació dels edificis, més o menys històrics, ha estat un dels temes que ha motivat més la meva experiència professional.
Paral·lelament, te interès relacionar aquestes polítiques de renovació amb la política general del sòl. De fet, l’urbanisme modern sempre ha tingut el rerefons de l’abaratiment del sòl. Temes com les cessions de terrenys d’espais verds i d’equipament, les transferències de part de la renda del sòl als ajuntaments, o els impostos de plusvàlua, van tenir un paper rellevant en la formació de l’urbanisme en la primera meitat del segle vint (1). Encara que en el nostre país no l’han tingut fins als temps dels ajuntaments democràtics, ja avançat el segle vint.
Paral·lelament, la referència a la sostenibilitat dona un toc de “modernitat”. Encara que sigui a través d’unes directives europees que sempre ambigües i discutibles des del punt de de la metodologia.
En les línies següents s’intentarà fer un recorregut, que parteix de la valoració de l’interès del moment actual per a construir un urbanisme més proper a la realitat actual de Catalunya, fins a la necessitat de superar un urbanisme basat en conceptes abstractes i burocràtics que distorsionen els processos de renovació urbana, i, finalment, valorar la necessitat de centrar la urbanística la intersecció de diversos temes i conceptes en torn del concepte de lloc.

CIUTATS INTERMÈDIES, POLS D’ATRACCIÓ I/O GENERADORS

En els mesos de febrer i març, diversos actes m’han portat reflexionar sobre el sistema de ciutats de Catalunya, la seva dinàmica actual i la seva incidència en el model d’ordenació urbanística de les ciutats intermèdies de Catalunya.
En primer lloc, el 20 de febrer, una conferència a Granollers, encarregada pels amics de la Ciutat. Una reflexió sobre l’urbanisme dels anys passats: he fet treballs de planejament sobre Granollers dues vegades. I sobre el futur: la mateixa incògnita que avui tenim tots. Quin paper han de tenir les ciutats intermèdies en el territori actual?
A continuació, el dia 21, vaig assistir a una taula rodona sobre l’Antoni Comas a Mataró. S’hi va descriure mínimament el Mataró de quan érem una joves estudiants. Quan la ciutat era un interessant pol cultural. Un centre cultural que, més o menys, corresponia a un poder econòmic, amb més o menys contradiccions. I una polaritat, amb una relativa autonomia en el domini del seu territori immediat. També un generador de qualitats en el territori immediat.
Més endavant, el 21 de març, escoltant en Joan Antoni Solans en un acte organitzat per l’Àrea Metropolitana. El seu tema és l’urbanisme de quan es creia que era possible l’assignació d’usos en el territori. L’urbanisme dels models que relacionaven usos i transport (1). Un planejament urbanístic proper a la programació empresarial, conscient de la complexitat del territori metropolità, però que limitava la seva incidència a la racionalitat del mercat immobiliari, el mercat del sòl i la distribució del creixement i la renda. Quan en Solans parla de la crisi dels primers anys de l’urbanisme metropolità i limita la seva incidència al mercat del sòl, demostra abastament que aquest discurs està totalment esgotat en el temps actual. No entra mai en els problemes d’estructura del territori. No té en compte el paper del paisatge, la permanència d’algunes construccions, la problemàtica de la variació diferent. Tampoc el diàleg entre la materialitat del territori i els temes de cultura, que tan importants en una urbanística que cada vegada té més en compte la millora del benestar; o, en llenguatge econòmic, les economies externes. Sembla com si les innovacions post “L’architettura della Città” de Rossi, i les seves derivacions posteriors, no haguessin existit. Difícilment es pot adaptar aquest urbanisme a la situació actual.

SOBRE ELS PLANS ESPECIALS I CATÀLEGS DEL PATRIMONI

 Mai no he posat molta atenció als catàlegs del patrimoni. Sempre m’han semblat una vesant una mica tronada del treball del arquitectes. Es una feina que podria ser inventiva, la qüestió de la memòria i la intervenció en els edificis històrics té molta tradició. Gran part de l’arquitectura s’ha bastit sobre la memòria del passat. Però, en realitat, els catàlegs que conec son poc inventius. Generalment, l’arquitectura hi és absent.
A mes a mes, el catàleg acostuma a ser sinònim de classificació i, al meu entendre, les classificacions fan molt de mal en la urbanística actual. Les classificacions de tipus, zones, o, per exemple, de “formes de creixement” no m’entusiasmen. Poden ser interessants com a eines de coneixement. La biologia o la mateixa geografia, no serien el que son, sense aquests instruments. Són definicions que permeten distingir famílies de plantes de plantes, formes de la naturalesa, les arquitectures, els teixits urbans, etc. Acompanyen eficaçment la investigació, però són poc àgils de cara la intervenció urbanística (1).
En la urbanística té mes incidència la qüestió de la variació diferent, les permanències i variacions, les traces o la superposició de regles, criteris o estructures urbanes que les classificacions (2). La urbanística dels centres històrics o del paisatge cada vegada se centra mes en aquest tipus de qüestions. Per apropar-se a la dinàmica de la ciutat no es poden utilitzar models estàtics. No es tracta de conservar “calaixeres” antigues en els replans de la ciutat, un model estàtic, sinó intervenir dinàmicament per a potenciar el caràcter del lloc i la memòria en el context de la millora del benestar dels ciutadans.
Paral·lelament, la protecció del patrimoni es basa en la definició de nivells d’intervenció i protecció relativament opacs. Es refereixen a temes institucionals i administratius, organitzats de manera escalar. No fan referència a l’estructura dels llocs, edificis o conjunts a protegir, on les temàtiques i valors s’entrecreuen. La classificació: BCIN, BCIL, BPU, EPA, és clara en aquest sentit. Es diu que depenen dels valors i la naturalesa i la valoració social dels bens del bens, però això no és cert del tot. Depenen de nivells administratius i procediments, que provenen de la tradició o, massa sovint de decisions burocràtiques. Procediments que tenen relació amb el manteniment, la restauració, la rehabilitació o millora, reconstrucció, ampliació, inclusió, eliminació, enderroc. Qüestions estrictament constructives, però que concorren difícilment amb la urbanística, que és l’art del lloc, la situació i, moltes vegades, dels temps diferents.
Darrera aquestes proteccions massa genèriques i a-temporals, generalment hi ha una cortina de fum que amaga temes molt mes importants. En molts casos, he vist que han estat mes un factor d’empobriment que de millora dels valors i les circumstàncies dels llocs. I la protecció no pot tenir sentit sense la referència als valors de la societat.

SOBRE L'URBANISME I EL TURISME (I)

Fa algun temps vàrem fer una ponència sobre les relacions entre el turisme i el planejament amb en Joan de Torres i Calsapeu. Ara, vull recuperar alguns dels temes que vàrem tractar en aquella ponència, reestructurant-hi algun comentari i afegint-hi alguna consideració.
El tema del turisme no és mes que un de tants que es poden tractar en el planejament urbanístic actual. Altres temes, com la indústria, la centralitat, etc., que poden tenir un tractament semblant. Tots ells tenen components que poden ajudar a entendre alguns canvis metodològics que la realitat urbana actual imposa en l’urbanisme. Però en el cas del turisme el pes de les imatges o el paisatge en l’estructuració del territori s’accentua.
A partir d’aquest tema es pot valorar la importància de les imatges en la definició dels elements urbans o en les interrelacions entre elles. Amb el benentès que no es tracta tant d’imatge escenogràfiques, referides a una substància immutable dels espais, sinó obertes a la diversitat i interrelació cultural. També referides a la dinàmica dels espais i l’atenció a temps i gramàtiques d’ordenació diferents. És a dir, el que generalment s’anomena espai intemedi.

Atès que la ponència tenia mes extensió de la que es recomana per a un post del blog, dividirem l’explicació en tres parts.
En la primera centrarem l’atenció en dos aspectes de la metodologia interessants tant per a la urbanística del turisme com, per extensió, tota la urbanística actual:  el caràcter programàtic de les imatges i el pes de la imatge en la definició de les tipologies d’edificació.
En la segona reflexionarem sobre dos casos que ens hem trobat en la pràctica professional: dues poblacions costaneres d'interès històric i amb un paisatge característic.
En la tercera ens referirem a la cartografia d’informació. Una cartografia no referida a condicions globals de teixits, d’àrees homogènies o de zones, sinó a condicions d’intermediació, específiques dels llocs. I, sobre tot, a espais on se superposa el punt de vista de l’explotació turística amb el punt de vista de la vida quotidiana dels habitants i de la protecció del medi. Espais, a mes a mes, on diverses regles de composició se superposen entre si. També espais de límit o espais de frontera on les diverses gramàtiques d’ordenació es contaminen entre si.

El primer tema s’explicarà a través de diversos textos literaris. La urbanística actual, mes propera de la narració que a l’optimització de relacions, facilita la utilització d’aquests textos.

UN ARTICLE RECENT D’ANTONI VIVES, REGIDOR DE BARCELONA, SOBRE LA RENOVACIÓ DE L’URBANISME DE LA CIUTAT. EL FONS I L’EPIDERMIS.

Un article recent d’Antoni Vives, regidor de l’Ajuntament de Barcelona al diari Ara, té l’interès de posar sobre la taula un tema important en l’urbanisme català actual: la necessitat de començar una nova via, més enllà dels esquematismes que l’han caracteritzat en els darrers anys. Cal superar moltes de les seves rigideses. Així com la seva manca d’eficàcia en la dinàmica urbana actual.

L’article comença amb una frase contundent atribuïda a Manuel de Solà-Morales. Diu: la ciutat és una idea posada en pràctica. No és la superposició d’unes pràctiques juríco-administratives, combinades amb els formalismes d’una disciplina acadèmica o professional.

La frase no m’ha sorprès del tot, perquè correspon a una manera de pensar molt difosa entre els arquitectes “urbanistes”, formalment molt al dia, però, en realitat, anclada en esquemes tradicionals.

És molt agosarat pensar que la dinàmica urbana pot dependre d’una idea. O pensar en projectes que actuïn com a demiürgs, o com a “ordenadors” de la globalitat de la ciutat, o que puguin donar un sentit diferent a una ciutat caòtica, però també petrificada i eterna.  Essent la ciutat dinàmica, històrica i diversa, i, per tant, difícil de reduir a aquest tipus d’imatges esquemàtiques.

També és reductiu assimilar el ric núvol d’idees, coneixements, regles de composició de l’espai, imatges, que la societat constantment genera en relació al medi on es desenvolupen les seves activitats, a unes genèriques “pràctiques jurídico-administratives. o “acadèmiques”.

Alhora, la contraposició entre la idea o projecte i la seva posada en pràctica no pertany al mon de la realitat. Es tracta d’una convenció que només s’explica en el context d’una concepció de l’arquitectura idealista.

Quina distància hi ha entre aquestes afirmacions dualistes i  els que conté un text de Julien Gracq referida a Roma, però aplicable a qualsevol ciutat històrica.

«A Rome, tout est alluvion, et tout est allusion. Les dépôts matériels des siècles successifs non seulement se recouvrent, mais s’imbriquent, s’entre-pénètrent, se restructurent et se contaminent les uns les autres: pas plus qu’il n’y a pas le tuf originel, pas plus qu’il n’y a de couche réellement primitive dans la géologie de notre sous-sol. Et tout est allusion: le terreau culturel est plus épais et plus insondable encore.» [1]