Mai no he posat molta atenció als catàlegs del patrimoni. Sempre m’han semblat una vesant una mica tronada del treball del arquitectes. Es una feina que podria ser inventiva, la qüestió de la memòria i la intervenció en els edificis històrics té molta tradició. Gran part de l’arquitectura s’ha bastit sobre la memòria del passat. Però, en realitat, els catàlegs que conec son poc inventius. Generalment, l’arquitectura hi és absent.
A mes a mes, el catàleg acostuma a ser sinònim de classificació i, al meu entendre, les classificacions fan molt de mal en la urbanística actual. Les classificacions de tipus, zones, o, per exemple, de “formes de creixement” no m’entusiasmen. Poden ser interessants com a eines de coneixement. La biologia o la mateixa geografia, no serien el que son, sense aquests instruments. Són definicions que permeten distingir famílies de plantes de plantes, formes de la naturalesa, les arquitectures, els teixits urbans, etc. Acompanyen eficaçment la investigació, però són poc àgils de cara la intervenció urbanística (1).
En la urbanística té mes incidència la qüestió de la variació diferent, les permanències i variacions, les traces o la superposició de regles, criteris o estructures urbanes que les classificacions (2). La urbanística dels centres històrics o del paisatge cada vegada se centra mes en aquest tipus de qüestions. Per apropar-se a la dinàmica de la ciutat no es poden utilitzar models estàtics. No es tracta de conservar “calaixeres” antigues en els replans de la ciutat, un model estàtic, sinó intervenir dinàmicament per a potenciar el caràcter del lloc i la memòria en el context de la millora del benestar dels ciutadans.
Paral·lelament, la protecció del patrimoni es basa en la definició de nivells d’intervenció i protecció relativament opacs. Es refereixen a temes institucionals i administratius, organitzats de manera escalar. No fan referència a l’estructura dels llocs, edificis o conjunts a protegir, on les temàtiques i valors s’entrecreuen. La classificació: BCIN, BCIL, BPU, EPA, és clara en aquest sentit. Es diu que depenen dels valors i la naturalesa i la valoració social dels bens del bens, però això no és cert del tot. Depenen de nivells administratius i procediments, que provenen de la tradició o, massa sovint de decisions burocràtiques. Procediments que tenen relació amb el manteniment, la restauració, la rehabilitació o millora, reconstrucció, ampliació, inclusió, eliminació, enderroc. Qüestions estrictament constructives, però que concorren difícilment amb la urbanística, que és l’art del lloc, la situació i, moltes vegades, dels temps diferents.
Darrera aquestes proteccions massa genèriques i a-temporals, generalment hi ha una cortina de fum que amaga temes molt mes importants. En molts casos, he vist que han estat mes un factor d’empobriment que de millora dels valors i les circumstàncies dels llocs. I la protecció no pot tenir sentit sense la referència als valors de la societat.
