Més o menys fa un any, a la Biennal del Paisatge vaig quedar astorat en escoltar l’explicació d’un projecte de “renaturalització” sobre el pla de Tudela al cap de Creus. Com era possible tractar un paisatge tan interessant amb tanta superficialitat? Després, la sorpresa encara fou més gran quan li van donar el premi.
Des de llavors, volia reflexionar sobre el tema. No només pel projecte, que tenia poc interès, sinó pel que significava el premi, en relació a la trajectòria de la Biennal i, també, pel paper que tenen alguns canals de difusió en la cultura arquitectònica actual. Només conec un article crític amb el projecte. La resta són conjunts d’imatges més o menys acompanyats d’eslògans, la “renaturalització” precisament és això, i comentaris vulgars.
El projecte intervenia en un territori que m’era familiar. Des del mar, perquè era de difícil accessibilitat des de terra. Però no he volgut escriure aquestes notes sense tornar-lo a visitar. Aquesta vegada des de terra. Algunes de les reflexions que he pogut fer s’expliquen a continuació. En primer lloc es fa referència al concepte “renaturalització; a continuació es parla de les relacions entre la informació del projecte, la lectura del lloc i les seves arrels culturals; finalment es critica l’estructura del projecte. La intenció és partir de la crítica del projecte per descobrir algunes de les febleses dels projectes de paisatge actual i de la forma com es difonen a la literatura professional. Per exemple a “Topos”.
Potser a algú li sobtarà que no parli dels detalls formals, de l’entrega de la carretera i el terreny, dels zigzags, els ferros rovellats, etc. Però la intenció de l’escrit es fixes-se en alguns temes essencials, que avui es tenen poc en compte. L’arquitectura no es limita a les simples “collonades”, sinó a temàtiques de més abast.
