Un article recent d’Antoni Vives, regidor de
l’Ajuntament de Barcelona al diari Ara, té l’interès de posar sobre la taula un
tema important en l’urbanisme català actual: la necessitat de començar una nova
via, més enllà dels esquematismes que l’han caracteritzat en els darrers anys.
Cal superar moltes de les seves rigideses. Així com la seva manca d’eficàcia en
la dinàmica urbana actual.
L’article comença amb una frase contundent
atribuïda a Manuel de Solà-Morales. Diu: la ciutat és una idea posada en
pràctica. No és la superposició d’unes pràctiques juríco-administratives,
combinades amb els formalismes d’una disciplina acadèmica o professional.
La frase no m’ha sorprès del tot, perquè
correspon a una manera de pensar molt difosa entre els arquitectes “urbanistes”,
formalment molt al dia, però, en realitat, anclada en esquemes tradicionals.
És molt agosarat pensar que la dinàmica urbana
pot dependre d’una idea. O pensar en projectes que actuïn com a demiürgs, o com
a “ordenadors” de la globalitat de la ciutat, o que puguin donar un sentit
diferent a una ciutat caòtica, però també petrificada i eterna. Essent la ciutat dinàmica, històrica i diversa,
i, per tant, difícil de reduir a aquest tipus d’imatges esquemàtiques.
També és reductiu assimilar el ric núvol
d’idees, coneixements, regles de composició de l’espai, imatges, que la
societat constantment genera en relació al medi on es desenvolupen les seves
activitats, a unes genèriques “pràctiques jurídico-administratives. o “acadèmiques”.
Alhora, la contraposició entre la idea o
projecte i la seva posada en pràctica no pertany al mon de la realitat. Es
tracta d’una convenció que només s’explica en el context d’una concepció de
l’arquitectura idealista.
Quina distància hi ha entre aquestes
afirmacions dualistes i els que conté un
text de Julien Gracq referida a Roma, però aplicable a qualsevol ciutat
històrica.
«A Rome, tout est
alluvion, et tout est allusion. Les dépôts matériels des siècles successifs non
seulement se recouvrent, mais s’imbriquent, s’entre-pénètrent, se restructurent
et se contaminent les uns les autres: pas plus qu’il n’y a pas le tuf
originel, pas plus qu’il n’y a de couche réellement primitive dans la géologie
de notre sous-sol. Et tout est allusion: le terreau culturel est plus
épais et plus insondable encore.» [1]
