DE LA IL·LUSTRACIÓ A L’URBANISME CRÍTIC

Tot rellegint el número 450 de la revista “Le Magazín Literaire”, febrer 2006, “Le siècle des Lumieres, un art de vivre et penser”. La revista, més enllà de les imatges i alguns dels conceptes sobre la Il·lustració a què els arquitectes estem acostumats, posa l’atenció en l’ús lliure de la raó, en de la constitució d’una opinió pública, o en el desenvolupament de l’esperit crític. Hom en diu: l’art de pensar i la intel·lectualitat. S’hi estableix una nova relació entre l’home i l els secrets de la natura, aquella gran desconeguda.

Això fa pensar que a l’urbanisme, nascut en aquest mateix context, potser hi té mes importància la nova actitud envers el món o l’art de pensar, que les qüestions sobre l’espai físic. La geometria dels traçats, l’elementalisme, les classificacions, la invenció de nous tipus. etc. només es poden entendre des del punt de vista de les relacions humanes i les relacions entre l’home i la naturalesa. En aquest període l’urbanisme passa a ser part de la nova política pública. Entenent per política no només la qüestió de les alineacions, sinó tot al que fa referència a la imatge, des de les qüestions mes immediates, fins al desenvolupament d’una complexa teoria de l’espai, on alguns instruments i sabers nous hi tenien importància. És a dir, com a part essencial de les polítiques de cohesió social.
Fa temps, en estudiar el cas d’Almacelles, a la Il·lustració, vaig començar a entendre tot això de l’origen complex de l’urbanisme. En primer lloc, veies un plànol molt simple, amb la potent retícula ortogonal projectada per l’arquitecte barceloní Mas d’Ordal. A continuació, observaves que aquell producte tenia relació amb l’extensió del mercat, agrícola, però també urbà. És a dir, darrera hi havia la política econòmica Més enllà, l’explicació et dirigia a l’aigua, o el domini de l’aigua per la gent de l’època, és a dir un problema tècnic. La qüestió de l’aigua remetia les relacions entre l’home i la natura i als instruments de domini de la natura. Era interessant de comparar la geometria de les cases i la del repartiment de l’aigua. No coincidien gens. En un i altre cas la geometria esdevenia instrument de temes tècnics de més abast. Però encara més, darrera de tot hi havia una qüestió d’imatge. L’arquitectura posava en relleu les jerarquies socials per sobre l’estricta geometria. La complexitat s’hi feia evident. Era un exemple molt simple. Però s’obria en múltiples direccions de comprensió. La geometria simple s’obria vers temes cada vegada més rics.

EL CAS DE L’AMPOLLA ENTRE EL PAISATGE I EL TURISME

En un post anterior, varem començar a tractar la qüestió de l’urbanisme del turisme. El tema principal d’aquest primer escrit era el programa, entés com imatge de referència. No com a simple llista de necessitats. És a dir, una concepció del programa on el paisatge té un pes important. El tipus com a programa.
En aquest segon post es relacionaran els coneixements sobre la qüestió, adquirits en articles i llibres, amb l’experiència de projecte sobre un espai turístic, on són molt presents les qüestions de paisatge: l’Ampolla. Un cas on es posa en relleu aquesta característica del paisatge del turisme.
Per sobre l’ordre absolut i abstracte del models urbanístics, que només tenen un objectiu: l’optimització de les relacions entre malles i volums d’edificis. O, que només fan referències indirectes a un genèric i nostàlgic “esperit del lloc” o paisatge. En aquesta experiència professional s’hi evidencia la importància del paisatge en la definició del nous assentaments. Alhora que l’interés de les interseccions entre elements urbans, conceptes, les dinàmiques, les superposicions, etc.
Lluny de ordre “mecànic” dels espais urbans i territorials I dels criteris quantitatius o les classificacions, l’urbanisme del turisme s’obre en múltiples direccions, d’acord amb diverses gramàtiques, I tenint en compte múltiples referències culturals. Entre les quals el paisatge hi té un pes essencial.
L’Ampolla és un municipi eminentment turístic que té valor en funció del la seva situació al delta del riu Ebre i el seu paisatge. Alhora un municipi on les infraestructures de pas a través, d’escala regional i, fins i tot intercontinental, incideixen amb força. És a dir, un municipi turístic, que té el paisatge com a principal valor de referència. Però també un lloc on aquests valors es creuen amb un desenvoupament de les infraestructures que remet a ordres territorials aliens. Concretament: diverses vies transversals, autopista, carretera, ferrocarril, autovia, etc.
El nucli urbà és fragmentat. El creixement urbà, principalment motivat pel turisme, ha hagut de superar múltiples obstacles naturals, o artificials, carreteres, autopistes I ferrocarrils, que travessen el seu territori. I això es reflecteix clarament en la seva estructura.