LA “LEY DEL SUELO”, LA RENOVACIÓ I LA REHABILITACIÓ

La modificació de la “Ley del suelo” per a potenciar la rehabilitació i renovació dels nuclis urbans és el tema d’un text que m’ha arribat a partir de l’AAUC. Es tracta d’una al·legació a un avantprojecte de llei del “Gobierno” de España, que ha redactat en Sebastià Jornet. La lectura d’aquest escrit és una excel·lent ocasió per a reflexionar sobre l’ordenació urbanística dels espais “històrics” o, simplement edificats, de les nostres ciutats i sobre les direccions que ha de seguir aquesta part de la urbanística.
En principi, el tema sembla atractiu. La reflexió sobre la urbanística de la renovació urbana és un dels components d’una reflexió, més general, sobre l’urbanisme que ha d’emergir després de la crisi. En la qual la lectura i intervenció en la ciutat construïda ha de tenir més pes. A més a més, la qüestió de la renovació dels nuclis urbans i la rehabilitació dels edificis, més o menys històrics, ha estat un dels temes que ha motivat més la meva experiència professional.
Paral·lelament, te interès relacionar aquestes polítiques de renovació amb la política general del sòl. De fet, l’urbanisme modern sempre ha tingut el rerefons de l’abaratiment del sòl. Temes com les cessions de terrenys d’espais verds i d’equipament, les transferències de part de la renda del sòl als ajuntaments, o els impostos de plusvàlua, van tenir un paper rellevant en la formació de l’urbanisme en la primera meitat del segle vint (1). Encara que en el nostre país no l’han tingut fins als temps dels ajuntaments democràtics, ja avançat el segle vint.
Paral·lelament, la referència a la sostenibilitat dona un toc de “modernitat”. Encara que sigui a través d’unes directives europees que sempre ambigües i discutibles des del punt de de la metodologia.
En les línies següents s’intentarà fer un recorregut, que parteix de la valoració de l’interès del moment actual per a construir un urbanisme més proper a la realitat actual de Catalunya, fins a la necessitat de superar un urbanisme basat en conceptes abstractes i burocràtics que distorsionen els processos de renovació urbana, i, finalment, valorar la necessitat de centrar la urbanística la intersecció de diversos temes i conceptes en torn del concepte de lloc.

CIUTATS INTERMÈDIES, POLS D’ATRACCIÓ I/O GENERADORS

En els mesos de febrer i març, diversos actes m’han portat reflexionar sobre el sistema de ciutats de Catalunya, la seva dinàmica actual i la seva incidència en el model d’ordenació urbanística de les ciutats intermèdies de Catalunya.
En primer lloc, el 20 de febrer, una conferència a Granollers, encarregada pels amics de la Ciutat. Una reflexió sobre l’urbanisme dels anys passats: he fet treballs de planejament sobre Granollers dues vegades. I sobre el futur: la mateixa incògnita que avui tenim tots. Quin paper han de tenir les ciutats intermèdies en el territori actual?
A continuació, el dia 21, vaig assistir a una taula rodona sobre l’Antoni Comas a Mataró. S’hi va descriure mínimament el Mataró de quan érem una joves estudiants. Quan la ciutat era un interessant pol cultural. Un centre cultural que, més o menys, corresponia a un poder econòmic, amb més o menys contradiccions. I una polaritat, amb una relativa autonomia en el domini del seu territori immediat. També un generador de qualitats en el territori immediat.
Més endavant, el 21 de març, escoltant en Joan Antoni Solans en un acte organitzat per l’Àrea Metropolitana. El seu tema és l’urbanisme de quan es creia que era possible l’assignació d’usos en el territori. L’urbanisme dels models que relacionaven usos i transport (1). Un planejament urbanístic proper a la programació empresarial, conscient de la complexitat del territori metropolità, però que limitava la seva incidència a la racionalitat del mercat immobiliari, el mercat del sòl i la distribució del creixement i la renda. Quan en Solans parla de la crisi dels primers anys de l’urbanisme metropolità i limita la seva incidència al mercat del sòl, demostra abastament que aquest discurs està totalment esgotat en el temps actual. No entra mai en els problemes d’estructura del territori. No té en compte el paper del paisatge, la permanència d’algunes construccions, la problemàtica de la variació diferent. Tampoc el diàleg entre la materialitat del territori i els temes de cultura, que tan importants en una urbanística que cada vegada té més en compte la millora del benestar; o, en llenguatge econòmic, les economies externes. Sembla com si les innovacions post “L’architettura della Città” de Rossi, i les seves derivacions posteriors, no haguessin existit. Difícilment es pot adaptar aquest urbanisme a la situació actual.