SOBRE ELS PLANS ESPECIALS I CATÀLEGS DEL PATRIMONI

 Mai no he posat molta atenció als catàlegs del patrimoni. Sempre m’han semblat una vesant una mica tronada del treball del arquitectes. Es una feina que podria ser inventiva, la qüestió de la memòria i la intervenció en els edificis històrics té molta tradició. Gran part de l’arquitectura s’ha bastit sobre la memòria del passat. Però, en realitat, els catàlegs que conec son poc inventius. Generalment, l’arquitectura hi és absent.
A mes a mes, el catàleg acostuma a ser sinònim de classificació i, al meu entendre, les classificacions fan molt de mal en la urbanística actual. Les classificacions de tipus, zones, o, per exemple, de “formes de creixement” no m’entusiasmen. Poden ser interessants com a eines de coneixement. La biologia o la mateixa geografia, no serien el que son, sense aquests instruments. Són definicions que permeten distingir famílies de plantes de plantes, formes de la naturalesa, les arquitectures, els teixits urbans, etc. Acompanyen eficaçment la investigació, però són poc àgils de cara la intervenció urbanística (1).
En la urbanística té mes incidència la qüestió de la variació diferent, les permanències i variacions, les traces o la superposició de regles, criteris o estructures urbanes que les classificacions (2). La urbanística dels centres històrics o del paisatge cada vegada se centra mes en aquest tipus de qüestions. Per apropar-se a la dinàmica de la ciutat no es poden utilitzar models estàtics. No es tracta de conservar “calaixeres” antigues en els replans de la ciutat, un model estàtic, sinó intervenir dinàmicament per a potenciar el caràcter del lloc i la memòria en el context de la millora del benestar dels ciutadans.
Paral·lelament, la protecció del patrimoni es basa en la definició de nivells d’intervenció i protecció relativament opacs. Es refereixen a temes institucionals i administratius, organitzats de manera escalar. No fan referència a l’estructura dels llocs, edificis o conjunts a protegir, on les temàtiques i valors s’entrecreuen. La classificació: BCIN, BCIL, BPU, EPA, és clara en aquest sentit. Es diu que depenen dels valors i la naturalesa i la valoració social dels bens del bens, però això no és cert del tot. Depenen de nivells administratius i procediments, que provenen de la tradició o, massa sovint de decisions burocràtiques. Procediments que tenen relació amb el manteniment, la restauració, la rehabilitació o millora, reconstrucció, ampliació, inclusió, eliminació, enderroc. Qüestions estrictament constructives, però que concorren difícilment amb la urbanística, que és l’art del lloc, la situació i, moltes vegades, dels temps diferents.
Darrera aquestes proteccions massa genèriques i a-temporals, generalment hi ha una cortina de fum que amaga temes molt mes importants. En molts casos, he vist que han estat mes un factor d’empobriment que de millora dels valors i les circumstàncies dels llocs. I la protecció no pot tenir sentit sense la referència als valors de la societat.

La setmana passada, vaig poder assistir a una jornada de debat sobre “La Protecció del Patrimoni en el Planejament Urbanístic” que es va celebrar a la sala d’actes del Departament de Territori i Sostenibilitat, On, malgrat les aprensions anteriors, vaig descobrir que aquest tema podia aportar reflexions positives i, crec, que interessants. Concretament, em va interessar l’explicació del PEP de Manresa. Sobre tot com s’explicaven les possibilitats de la cartografia digital associada a una base de dades. Aquí, vaig observar que les meves reflexions sobre el paper de la cartografia dels llocs en la urbanística actual podien concordar eficaçment amb alguns aspectes dels nous plans especials de protecció del patrimoni.
Concretament es pot fer referència als tres punts següents:


1. Els i els plànols i els catàlegs en relació als problemes de la ciutat actual

Fa temps que veig que els problemes de la ciutat actual, la ciutat de les diferencies, els matisos i de les mobilitats diverses, no es poden afrontar amb els instruments tradicionals. No es tracta tant de construir malles d’eixample o d’organitzar les peces urbanes de manera mes o menys enginyosa, com d’arrelar els projectes d’intervenció en un nou context.
Els projectes d’urbanisme ja no poden concebre’s com a dissenys d’una ciutat futura, que inclogui tots i cadascun dels seus elements i aspectes: carrers, cases, parcs, equipaments, etc. No es poden basar en una idea de ciutat i societat d’un futur mes o menys llunyà. Això tenia sentit a començaments del segle vint, quan l’urbanisme es va dedicar a crear imatges de futur que il·lustraven els objectius de millora social de la majoria de les formacions polítiques progressistes. Per exemple, l’any passat vaig poder estudiar els vincles que es podien establir entre els plans d’urbanisme municipals de Barcelona a començament de segle, Puig i Cadafalch, Jaussely, amb les formulacions de Joan Maragall (3).
Malgrat que, encara, hi ha qui pensa en la possibilitat d’eixamples globals, per exemple els casos del Prat o Vilanova. És clar que avui la dinàmica urbana i social va en una altra direcció. Fer urbanisme avui és pensar intervencions locals o sectorials, que reflecteixin informacions que provenen de contextos culturals, científics i polítics diferents sobre els llocs concrets. A vegades són informacions sobre aspectes del territori construït. A vegades fan referència a temes d’economia, política, societat. En la majoria dels casos, sobre tot fan referència als temes de cultura i memòria. Corresponen a l’àmbit estricte del projecte o àmbits mes extensos, on els projectes tenen arrelament i justificació. Són interescalars.
Es pot dir que el territori de la urbanística ha passat de ser qüestió d’àmbits i polígons homogenis, o espais de reparcel·lació, integrats en un projecte de nivell superior (municipal, comarcal o metropolità); a ser un territori de llocs diferenciats integrats per un conjunt de malles, a vegades de comunicació, també d’energia, o d’informació. On les informacions sobre els valors culturals i el patrimoni tenen molta incidència.
L’èmfasi en els valors del benestar i la quotidianitat, que, poc a poc, va substituint un espai públic abstracte com a objectiu de referència de l’urbanisme, posa en primer pla la qüestió del lloc i de la permanència dels béns patrimonials o, a vegades idees o principis d’ordenació (3). La permanència dels espais patrimonials és la garantia de la continuïtat d’unes societats i cultures que se senten agredides per molts aspectes de l’economia actual. L’interès creixent de l’urbanisme en les qüestions del centre històric o el paisatge deriva de tot això. No és només una qüestió d’estètica.
Aquí és on s’ha d’enquadrar la qüestió de la catalogació dels béns patrimonials. La permanència dels edificis i dels valors genera la necessitat d’inventariar-los i també cartografiar-los. Punt on els avenços actuals de la cartografia urbanística digital tenen molt de valor. Una cartografia que permet una precisió i detall increïbles fa alguns anys. Però, encara més, permet la superposició de criteris i l’encreuament de temàtiques. Permet elaborar cartografies obertes , on s’hi pot inserir documentació addicional, nous criteris, a vegades contradictoris, que relacionin la catalogació amb altres aspectes de la cultura.
En aquest punt s’ha de valorar particularment la importància que que tenen els inventaris cartogràfics en general i els patrimonials en particular. La urbanística del segle XX havia tendit a la generalització, la classificació, la repetició o l’estructuració en torn d’un nucli temàtic. En ella eren molt importants el programes i conceptes generals. Contra aquesta lògica, en l’urbanisme actual cada vegada tenen més importància les condicions de lloc, les diferències, les superposicions. Llavors, les cartografies, on es diferencien els llocs i els temps passen a tenir un paper clau.
La cartografia permet posar l’atenció en els detalls i els matisos. Entre ells els que fan referència als valors culturals. És un punt de trobada entre els temes d’urbanisme i la protecció dels valors culturals.
Els temps de variació, en forma de permanències i canvis, també són rellevants en el nou urbanisme. No es tracta de temps finalistes, com el de l’urbanisme del segle vint. El temps dels objectius finals, mes o menys justificats en una utopia o idea de societat, tant si és socialista, comunista o, simplement, democràtica. Es tracta de temps i d’estratègies de variació, amb factors i construccions que romanen i altres que evolucionen. Estratègies que no pressuposen projectes globals, ni relacions escalars.
La catalogació dels béns i els valors s’integra naturalment amb aquest tipus d’instruments urbanístics. Quan la urbanística abandona la dependència escalar, és a dir basar els projectes en models d’abast superior, que fixen condicions volumètriques, perímetres de reparcel·lació, estàndards, etc., les condicions patrimonials s’integren molt millor amb les condicions urbanístiques. Llavors, els projectes es basen en sistemes de condicions espacials o sectorials (tant d’economia com de cultura) oberts, on els béns culturals hi troben un espai natural de desenvolupament i de compatibilitat amb el altres factors.
Però per a que aquesta integració sigui eficaç, és necessari que en els plans especials de protecció desenvolupin mes aquesta concepció de l’espai i el temps. Cosa que sovint no fan. Cal que superin moltes de les restriccions burocràtiques que els limiten. L’interès de les cartografies de PEP de Manresa és en la possibilitat de desenvolupar la metodologia que inicia vers un urbanisme de la protecció del patrimoni molt mes dinàmic en el sentit apuntat.


2. El problema dels procediments

En referir-se als avantatges de les cartografies digitals que integren bases de dades sobre els valors culturals dels llocs, edificis i construccions en general, no es pot oblidar que actualment el desenvolupament d’aquests documents topa amb algunes contradiccions addicionals. En el manual que la Generalitat ha editat recentment se’n poden trobar vàries.
Els procediments sovint són complicats i segresten el contingut dels problemes (4). No n’hi ha prou en fer una llista d’edificis o espais. Cal tenir en compte que se situen en una ciutat o un territori, i que la seva protecció té un important contingut urbanístic.
Així, per exemple, cal tenir en compte que els procediments de la catalogació, preferentment es refereixen a l’edificació, conservació, i/o restauració. Sovint entren en contradicció amb els procediments de la regulació urbanística. Quan la informació aportada pel catàleg reflecteix temes que el POUM, basat en altura i fondàries, és a dir, una forma tancada, es genera un problema.
Un problema que no existiria si el catàleg i el planejament no fossin finalistes. Quan la protecció d’un bé i el dret a l’edificació entren en contradicció s’imposa la necessitat de fer un projecte que faci compatibles els dos ordres de condicions. I, segurament, subordinar-los a un objectiu superior. Que no pot ser altre que el benestar i la protecció de la memòria. El projecte no pot ser el desenvolupament a escala mes detallada del model urbanístic, que mai serà compatible amb les condicions tancades de molts catàlegs. Ha de ser un projecte que faci compatibles totes les condicions i valors que incideixen en el lloc. Entre elles, les que fan referència als valors culturals.
Fa molts anys vaig viatjar a Tessalònica, on em vaig escandalitzar en veure esglésies bizantines que s’havien conservar en un retranqueig dels blocs d’habitatges. Avui he pogut veure moltes operacions semblants a casa nostra. Em pregunto: era la millor solució?  En la història de l’arquitectura hi ha hagut intervencions sobre edificis i espais històrics que han estat memorables. En totes elles la reflexió sobre les regles de l’arquitectura i la imaginació han estat potents. És aquí on cal cercar el camí de solució. Aquest és el tema a aprofundir. Els procediments administratius no ho són tot. On queda tota la història de la intervenció arquitectònica?


3. El lloc i els seus valors culturals

En la jornada i el manual també he pogut constatar que quan es parla d’aquest tema mai no es parteix d’un tema territorial concret. Sempre es fan generalitzacions, amb la idea, “a priori”, que el que cal es protegir conservar.
La reflexió sobre el lloc és el tema important, d’on han de sorgir tots els avenços de la urbanística de la protecció. Segurament, en les jornades i manuals sobre el tema s’hauria de partir d’aquests casos concrets.
En urbanisme, quan fas el reconeixement d’un lloc urbà, mes o menys històric, o un paisatge, generalment es parteix de l’observació visual, de la cartografia i de les informacions històriques. El “programa” es important, però no ho és tot. En aquest treball d’aproximació al lloc, sovint hom actua aplicant el “pilot automàtic” sense reflexionar sobre la naturalesa dels coneixements que s’hi adquireixen i el seu sentit. Hom actua com si els estudis històrics només fossin complementaris o, simplement, decoratius. Però el que és important es que en els estudis d’aquesta mena s’adquireixen coneixements sobre les regles que han conformat l’espai en el transcurs de la història. No es tracta d’un coneixement de la història independent de l’ordenació urbanística. S’hi van descobrint diversos tipus de regles. Per exemple: la parcel·lació agrícola, sempre derivada de regles de reg i hidràulica, la distribució de les parcel·les urbanes, que, a Catalunya no tenen sentit sense la referència a l’emfiteusi, les condicions constructives i els programes de vida en comú,
És a dir, en base al reconeixement de llocs concrets es reflexiona sobre els valors i les regles que incideixen en la protecció. No sobre la definició d’un teixit o un tipus d’espai. Sobre un conjunt de regles, no sobre cap mena de globalitat. A partir de les globalitats és quan hom cau en la contraposició de models, urbanístics i de protecció, que porten a situacions d’impossible solució, tal com es feia referència anteriorment.
A mes a mes, en la societat de la diversitat actual els valors són múltiples i, a vegades, contradictoris. Un “bosc” de regles, és a dir l’espai de la complexitat propi de la urbanística actual. Per això no es pot parlar de la permanència d’uns valors absoluts, referits a una “Cultura” en majúscules.
Aquí hi ha el problema de les fitxes dels catàlegs del patrimoni. On la identificació dels valors s’ha d’entendre de manera oberta. Tot el contrari de la remissió a estils i èpoques. Es tracta de posar en relleu els diversos tipus de condicionants culturals que hi ha darrera de les construccions i espais catalogats. Regles i condicions que es tindran en compte en els projectes que desenvolupin els treballs de catalogació. Regles i condicions que relacionaran el bé en qüestió amb el seu lloc i el seu temps.

La feblesa dels arguments sobre aquesta qüestió també es nota en el manual quan es parla d’entorns de protecció. A l’urbanisme actual de Catalunya tot es transforma en polígons, àmbits o entorns. Sembla que no es pugui superar la tradició de la zonificació. Això es nota en els plànols d’informació i ordenació, on tot es resol amb polígons i etiquetes. Molt lluny de la diversitat i superposició d’històries i regles que es donen en l’espai real de la ciutat. Per això referir-se a “entorns” de protecció, al meu entendre, és poc adient. Són massa genèrics i poc referits a les condicions dels llocs. Amb ells la protecció també esdevé genèrica i poc adient a la interrelació de les regles d’ordenació amb les que provenen de la cultura, o, millor, les cultures, que caracteritzen els “béns”.
L’urbanisme sempre s’ha d’entendre com a creació de condicions de lloc. En el nostre cas, re-creació de condicions. Hi és mes important la dinàmica que les definicions genèriques. Per això, la permanència dels valors culturals hi ha molt mes que les definicions. Les quals, generalment deriven cap a terrenys improductius.
Es com si l’urbanisme, i amb ell, la protecció dels béns culturals, hagin d’entrar en l’espai vectorial i no en els models estàtics.
Des d’un altre punt de vista, es pot dir que s’han de substituir les optimitzacions de les relacions entre zones per els models estratègics. L’urbanisme de les imatges estàtiques s’ha de substituir per la interrelació de dinàmiques. En el primer, la qüestió de la protecció dels béns culturals s’hi integra difícilment. Normalment no és més que un adjectiu afegit al model general. Mentre que en els models dinàmics, les condicions de protecció dialoguen amb totes les altres. Tampoc no es tracta de les condicions econòmiques dels “plans estratègics” tradicionals, sinó de condicions de compatibilitat relacionades amb temes d’arquitectura i de territori. Condicions que tenen molt a veure amb els models de participació, on la protecció del patrimoni ha d’adquirir legitimitat (5).
Aquí, aquesta nota entronca en la qüestió de les relacions entre el planejament urbanístic i la democràcia. Un tema important (6). Però, el seu desenvolupament supera els límits d’aquesta nota. Haurem de tractar-lo en un altre moment.


1. Vid. DEMATTEIS, Giuseppe, Le metafore della terra. La geografia humana tra mito e scienza,Feltrinelli, Milano, 1986.
2. Si s’estudien a fons les innovacions que es van fer en l’urbanisme dels anys seixanta-setanta del segle passat, en torn a l’invent de la tipologia-morfologia, es pot veure que aquestes qüestions passen davant de les classificacions. Aquí l’arquitectura es va entroncar eficaçment amb la geografia humana i l’antropologia.
3. TORRES i CAPELL, Manuel de, Joan Maragall, la ciutat i l’urbanisme, Ponència al I Congrés internacional “Joan Maragall”, Universitat de Barcelona, setembre 2011
4. Aquest tema es podria ampliar fent referència a la burocratització creixent de l’urbanisme europeu en general i del català en particular. Burocratització que té molt a veure amb la globalització dels temes i les classificacions. Els conceptes de “centre històric” i “paisatge cultural” tenen vincles estrets amb aquestes tendències. Amb aquest tipus de conceptes l’urbanisme deixarà de ser una operació de projecte i de invent de la ciutat i el territori del futur, per convertir-se en un simple reconeixement jurídic de les operacions de creixement i/o renovació, En relació amb aquest procés de l’administració europea, Vid. el suggerent llibre: ENZENBERGER, Hans Magnus, Brusseles, el monstre gentil o la tutela d’Europa, Arcadia, Barcelona, 2012
6. Però amb el benentès que quan parlem de planejament estratègic no ens referim als models estratègics que deriven de les metodologies de marketing, tant difosos per les “Escoles de Negocis”. No es tracta de del cèlebre “Dafo”, Fortaleses/febleses o oportunitats/amenaces, etc., sinó de models estratègics, amb contingut territorial i oberts a la diversitat culturals i política.
7. Vid. ESPRIT, "La ville a trois vitesses", mars-avril, 2004, en el context d’altres articles sobre urbanisme publicats a aquesta revista.