Més o menys fa un any, a la Biennal del Paisatge vaig quedar astorat en escoltar l’explicació d’un projecte de “renaturalització” sobre el pla de Tudela al cap de Creus. Com era possible tractar un paisatge tan interessant amb tanta superficialitat? Després, la sorpresa encara fou més gran quan li van donar el premi.
Des de llavors, volia reflexionar sobre el tema. No només pel projecte, que tenia poc interès, sinó pel que significava el premi, en relació a la trajectòria de la Biennal i, també, pel paper que tenen alguns canals de difusió en la cultura arquitectònica actual. Només conec un article crític amb el projecte. La resta són conjunts d’imatges més o menys acompanyats d’eslògans, la “renaturalització” precisament és això, i comentaris vulgars.
El projecte intervenia en un territori que m’era familiar. Des del mar, perquè era de difícil accessibilitat des de terra. Però no he volgut escriure aquestes notes sense tornar-lo a visitar. Aquesta vegada des de terra. Algunes de les reflexions que he pogut fer s’expliquen a continuació. En primer lloc es fa referència al concepte “renaturalització; a continuació es parla de les relacions entre la informació del projecte, la lectura del lloc i les seves arrels culturals; finalment es critica l’estructura del projecte. La intenció és partir de la crítica del projecte per descobrir algunes de les febleses dels projectes de paisatge actual i de la forma com es difonen a la literatura professional. Per exemple a “Topos”.
Potser a algú li sobtarà que no parli dels detalls formals, de l’entrega de la carretera i el terreny, dels zigzags, els ferros rovellats, etc. Però la intenció de l’escrit es fixes-se en alguns temes essencials, que avui es tenen poc en compte. L’arquitectura no es limita a les simples “collonades”, sinó a temàtiques de més abast.
Primer equívoc: què vol dir això de la “renaturalització”? No serà un engany o poc mes que la il·lustració d’un eslògan?
Una cosa és la qüestió de la naturalesa, que ha estat gairebé fundacional en el paisatgisme. No només com a raonament de fons del jardí. El jardí és un hort “natural” al qual s’hi ha afegit algunes qualitats especials. Sinó també com a horitzó dels projecte de paisatge. Com se sap, la qüestió del jardí “natural” marca una època molt important en l’evolució dels conceptes de paisatge.
L’altra és parlar de “renaturalització”. És a dir, tornar a la condició “natural”. Però, és possible un paisatge “natural” que es contraposi a un d’artificial? Aquesta dicotomia té sentit? Existeixen paisatges “naturals”? Té algun sentit fer mes “natural” un paisatge a través de la intervenció, “artificial”, dels homes?
En el paisatge del Cap de Creus s’imposa la imatge de la naturalesa. Una “naturalesa” en la qual s’evidencien els processos de gènesi de les roques i el relleu. On l’erosió genera formes capricioses i textures suggerents. On la vegetació lluita per a sobreviure en un context agressiu. On el mar és present en tots els indrets, des del punt de vista de la seva imatge, relativament llunyana, o des de la seva presència en els processos d’erosió. És impossible referir-se al Cap de Creus i el Pla de Tudela en el seu context sense tenir present aquest naturalesa salvatge, oposada a qualsevol domesticació i humanització.
Per això, és normal l’objectiu de la protecció d’aquest territori aparentment aliè a tota intervenció humana. I, des d’aquest punt de vista la implantació del “Club Méditerranée » era fàcil de considerar-se com una agressió. Encara que en un lloc de fàcil accessibilitat, on hi ha un far, un restaurant i aparcaments, etc., és impossible no tenir en compte la petja de la humanització. I més encara, quan en el projecte una carretera asfaltada té molt de protagonisme.
El que passa aquí és que la referència a la naturalesa i, sobre tot, la “renaturalització” s’ha de considerar un concepte, no una realitat física. Es tracta d’un concepte “generador” dels projectes de paisatge. Un horitzó, un programa o una manera de seleccionar les opcions. Que actua com els tipus en el llenguatge arquitectònic, establint una imatge de referència que posa en relació els diversos aspectes del projecte. Per exemple el tipus “vila” o, fins i tot, xalet remet a un conjunt de temes i relacions: un edifici exempt, envoltat de jardins, dins el paisatge, però també a una sèrie d’imatges de la història de l’arquitectura: temples grecs, palaus, etc. És a dir, una imatge de referència que remet a un conjunt de relacions o una gramàtica. El tipus és una construcció històrica basada en diverses regles o conjunts d’invariants que estructuren el desenvolupament dels projectes. Que permeten generalitzacions en què s’ha de basar el desenvolupament posterior del saber. La naturalesa aquí precisament és això, una metàfora que permet desenvolupar els estadis posteriors dels projectes. Una metàfora que remet als diversos àmbits culturals que emmarquen la intervenció arquitectònica en el paisatge.
Aquest és precisament el punt feble del Projecte del Pla de Tudela. Les referències són immediates. Darrera del projecte hi ha poc mes que una imatge de catàleg, que no surt mai de l’àmbit de la simple visibilitat. Sense que aquesta imatge obri el pas vers els diversos àmbits de variació, els conceptes i les cultures que intervenen en el seu desenvolupament.
Fins i tot en les revistes professionals (1) en el projecte només es fa referència a tòpics: els pirineus que s’enfonsen en el mar, la tramuntana, les roques que són com “escultures”, etc. Mai no s’hi fa una autèntica descripció de les qualitats “naturals” del lloc. L’atenció als processos naturals permetria una diversificació del territori que milloraria el conjunt.
Mai es va més enllà de de l’eslògan amb poc contingut: la reversió del territori a la seva condició de natural. Que té poc recorregut, més enllà del corporativisme professional d’alguns biòlegs i mediambientalistes i particularment patrocinat per la Conselleria i el Ministeri.
El concepte s’hauria d’entendre en el context de la cultura actual. En què es parla de la dimensió planetària dels conceptes de paisatge. I quan l’ecologia esdevé una idea de referència. Llavors, a través dels fluxos d’energia i la lectura de les formes de vida, la intervenció en el paisatge pot virar en una altra direcció. La metàfora generadora pot esdevenir mes complexa i interessant.
Una segona qüestió crítica és sobre la informació en què es basa el projecte. En l’època de la globalització, quan la preservació del planeta esdevé un objectiu prioritari, és normal que els projectes d’intervenció s’iniciïn en la lectura del lloc. Així com ,al segle XX, en els projectes d’intervenció a la ciutat i el territori l’objectiu de la racionalització de les relacions entre les àrees, els carrers, les carreteres, les infraestructures de tot tipus, equipaments, etc., eren el punt de partida de tots els raonaments; mentre les referències a l’entorn i el paisatge eren complementàries. Avui la lectura del lloc, el paisatge i les temàtiques ambientals, són prioritàries. La informació sobre el lloc esdevé referència essencial del programa. Darrera d’ella, les condicions de funcionament, els dimensionats, les optimitzacions esdevenen gairebé automàtiques. Sovint generades per reglaments que tenen poca relació amb les condicions del lloc. Es pot dir que els reglaments, tot i tenir una importància creixent en el context institucional, són marginals en relació a la definició dels projectes d’intervenció concrets.
En un projecte com el del Pla de Tudela, on predominen les relacions ambientals i el paisatge, la lectura del lloc o el territori és, inevitablement, el moment zero del procés d’intervenció. En la lectura del lloc hi ha una part essencial del projecte. Un projecte d’aquest tipus no es pot iniciar mai en un programa de necessitats generat fora de la lectura del lloc. El punt de partida només pot ésser passejar-se, mirar, descobrir. És a dir, posar en relleu les diverses qualitats del lloc.
Però no es tracta d’una lectura asèptica, sinó, activa en relació a formació del projecte i que, sobre tot, que té molt a veure amb les diverses ressonàncies culturals que hi ha darrera aquest acte aparentment “soft”. Es tracta d’una interpretació oberta de les qualitats del lloc. En la qual es descobreixen les arrels humanes de la lectura, i, sobre tot, la polisèmia del paisatge.
Una actitud molt diferent de la lectura immediata i insubstancial del Pla de Tudela que es fa en el projecte. La diferència entre el simple acte de propaganda i l’autèntic projecte d’intervenció en el paisatge precisament és aquí. Encara que en el projecte del pla de Tudela s’utilitzin algunes referències literàries i de pintura. Totes sobre un Salvador Dalí molt immediat, i gairebé només imitades al descobriment de referències faunístiques entre les pedres. La lectura del paisatge que s’hi fa és molt limitada culturalment.
Recentment, he pogut llegir un llibre sobre les referències al Cap de Creus en la literatura catalana que m’ha fet adonar d’aquestes limitacions i treure alguns suggeriments (2). Les descripcions del paisatge del cap de Creus en la literatura a vegades es basen en referències quotidianes, simples narracions sobre la vida, però també són explicacions intel·lectualment més complicades, que et fan entendre que la lectura de les condicions del lloc no és gens immediata. Quan descobreixes aquestes referències i alguna de les polèmiques literàries sobre el paisatge del cap, t’adones de l’infantilisme del punt de partida del projecte de Tudela i les infinites possibilitats de desenvolupar els arguments.
Per un costat, trobem gent com Josep Maria de Sagarra, que fa descripcions sensuals del paisatge, darrera de les quals hi ha una cultura tradicional o popular. Per un altre costat hi ha gent com en J.V. Foix, el poeta més interessant en relació al nostre tema, les descripcions del paisatge del qual tenen un considerable gruix intel·lectual. Mai no són referències directes. En la seva obra, les roques estranyes o les pedres hostils, les bresques petrificades, etc., són una mena de música d’acompanyament sobre la qual rellisca la imaginació, la poètica o el projecte d’intervenció.
No són referències directes. Estan obertes a la interpretació. Per exemple en un text del llibre KRTU hi trobem aquesta relativa distància entre la lectura del paisatge i la imaginació:
“Aquelles dues pedres aixecades gairebé tocant a Port de Reig, no figuren pas cap verge romànica, com creia jo, ni es cap amagatall de pirates, com creieu vos. L’altra nit vaig veure que es movien i que projectaven damunt la mar llargues esteles fosforescents. M’hi vaig acostar: eren les dues mans sangonoses d’un monstre naufragat dos mil anys ha; a mitjanit, els dits prenen la transparència de cristall i reflecteixen la vida del fons de les deu mars”.
En la percepció de la imatge d’una roca són possibles punts de vista diferents, que són igualment vàlids. No n’hi ha prou en dir que aquesta roca és una girafa, Hi ha un espai de dubte i d’imaginació, o, a vegades, d’ironia. Altres vegades es tracta d’imatges fantasmals, unes dames més o menys estrafolàries, que s’interposen entre el mineral i l’espectador i que així relacionen la naturalesa amb el mon de la imaginació. També es tracta de metàfores enginyoses. Sempre d’imatges que posen en relació l’espai mineral o vegetal amb l’intel·lecte.
La crítica que va fer Josep Pla a l’obra dels escriptors de l’àrea del Port de la Selva és significativa: “Vull dir que el Port de la Selva us presenta un paisatge que més que sensual és cerebral, més que posseït és imaginat, més que real és somniat”. Aquí es comparen dues concepcions. La “sensual” pròpia del massatge “hel·lènic” del baix Empordà i la imaginativa, construïda intel·lectualment, del cap de Creus. En les dues, hi ha un gruix cultural que posa en relació el paisatge amb les construccions humanes.
Alhora, en un paisatge que ha tingut tanta incidència en la literatura t’adones de la polisèmia de les relacions entre el paisatge físic i la cultura. Hi ha qui ha dit que el paisatge és un collage de memòries. Hi afegiríem: de pautes culturals de lectura. No és complex de “per se” sinó en aquesta teranyina de regles i pautes de lectura. Una teranyina que actua com la mètrica en la poesia, modula les imatges del projecte.
Aquí hi ha un dels punts que evidencien millor la feblesa intel·lectual de les propostes del projecte de Tudela. Precisament per això, no sap com inserir les referències al antic Club. Med. No n’entén l’abast cultural. No es tractava només de conservar la ruïna del conjunt turístic en l’espai natural de Tudela, com si es tractés d’una calaixera en les golfes de casa. S’havia de comprendre el sentit del seu traçat, en una arquitectura que, per primera vegada, volia basar els projectes en la lectura del paisatge. Les referències d’aquesta arquitectura són clares: Pevsner, Gordon Cullen, (3) i moltes de les revistes d’arquitectura del les dècades dels seixanta i setanta. Encara que les arrels són més profundes. S’han de cercar en tota la tradició del mediterranisme i, sobre tot en l’obra del GATPAC. Més concretament, en el número 18 de la revista A.C.(4) , dedicada a l’arquitectura popular mediterrània. Molt encertadament, Xavier Monteys (5), en un article recent, va assenyalar la manca de referència a aquesta tradició. Les pautes de composició que en ressalten en aquests llibres i articles eren essencials per a entendre i dissenyar qualsevol intervenció en l’espai de Tudela.
Darrera aquests espais “mediterranis”, fets de formes pures, sense artificis absurds, compostos per addició i juxtaposició de peces, hi ha molta mes cultura que en les intervencions puntuals del projecte del pla de Tudela. La qüestió del mediterranisme connecta amb la recerca de les arrels gregues de l’arquitectura, que remet a l’època neoclàssica i a l’obra d’arquitectes tan diferents i importants com Schinkel, Aalto i Le Corbusier, etc. Precisament, en molts dels projectes d’aquests arquitectes, la lectura de la naturalesa esdevé concepte generador de les formes arquitectòniques, d’una manera semblant a la que proposàvem en referir-nos al paper dels “tipus” i altres metàfores en la intervenció arquitectònica (6).
Darrera la vulgaritat de les construccions puntuals del projecte s’hi amaga la feblesa de la lectura del lloc en el projecte. Encara que, segurament, la intenció de les institucions que van fer l’encàrrec no s’havia de cercar en l’àmbit de l’arquitectura o la humanització de l’espai, sinó en la seva negació. Un eslògan, que, a més a més, tenia profundes arrels corporatives. No tant culturals.
Aquí hi ha l’interès d’aquesta critica que no es pot limitar a aquest cas, sinó també a molts dels mecanismes de difusió d’aquest tipus d’imatges, no tant projectes. Per exemple, la revista “Topos” en el context d’altres publicacions sobre la matèria, on difícilment es passa més enllà de les imatges vistoses i poques vegades els temes s’hi tracten a fons.
La tercera qüestió crítica es pot referir a la manera de construir el projecte. Hi ha una qüestió que, en passejar lentament per l’àrea, em va semblar que era ben absurda. La “renaturalització” d’un paisatge ha de passar per una porta, un aparcament, una barraca del vigilant, que, a més a més” cobra entrada i, sobre tot, una carretera asfaltava que no porta enlloc? Tot això no té sentit si l’objectiu només és la “renaturalització”. Hi ha d’haver altres raons.
Paral·lelament, en la presentació del projecte a “Topos”, es parla de crear una xarxa de recorreguts jeràrquica. Però, quin sentit té la jerarquia si l’objectiu és el manteniment de l’àrea tal com estava abans de la vinguda de la humanitat?
Aquest és un altre punt on la feblesa d’un aspecte del projecte remet a contradiccions de molt mes abast. Al segle XXI, l’època de l’ecologia, una ciència o, millor, una mentalitat, que tracta de la distribució dels organismes vivents, alhora que de les seves interacció entre els organismes en el seu ambient, la seva transformació i, sobre tot, els fluxos d’energia, no es pot pensar com al segle XIX, basant-ho tot a les comunicacions viàries. En altres termes, no es pot continuar en el context de l’urbanisme de les lleis de la gravetat, l’atracció del centre, quan les referències adients versen sobre les lleis de la termodinàmica.
L’estructura d’un projecte d’un espai natural del segle XXI ha de ser molt diferent de la d’un projecte urbà convencional. No es tracta e fer un bulevard obert al paisatge. Un recorregut on el paisatge apareix com a fons. L’estructura no es pot basar només en el viari i, menys jeràrquic. A l’època de les superposicions i interseccions, els recorreguts havien de dialogar amb lectures dels processos naturals i de les referències culturals. El protagonista havia de ser la descoberta dels processos naturals. El medi natural, les seves diferències i processos havia de ser el tema de referència.
A més a més, tots els que ens hem passejat per un espai d’aquesta mena sabem de l’interès de deixar-se perdre, obrir els ulls i la ment, respirar, segurament de manera erràtica. Si es vol la descoberta dels valors del paisatge la idea de recorregut ha de ser obert a les sorpreses, interseccions, superposicions, a diverses escales. L’estructura s’havia de formar a través d’un conjunt complex de malles diverses, materials o immaterials. Allò que a vegades s’anomenen “híbrid morphologies” i interrelacionen les formes de la vida amb la cultura i les memòries (7).
I en aquest context, en la situació de les peces es podia recórrer a la inventiva i la ironia. Com en molts exemples del Land Art. O, també, per què no?, evidenciant els procediments tècnics tan interessants que s’han utilitzat per a recuperar o “deconstruir” antics materials. Normalment, es regles de construcció dels elements del paisatge donen pautes interessant en les formes d’intervenció. Són una forma d’humanització.
Com a conclusió, es tracta d’un projecte que té moltes limitacions. Que ven la imatge d’una naturalesa suggerent i salvatge, per amagar la seva feblesa propositiva.
Una ocasió perduda per a fer un experiment interessant d’un urbanisme, que compatibilitzi l’observació del medi “natural” amb una de les formes de la vida actual. Un turisme respectuós amb el medi i atent a les formes de la cultura que deriven d’aquesta observació. Si abans el projecte es basava en una concepció aparentment “innovadora” del turisme, al projecte actual el motiva una altra, pròpia dels temps actuals. I, recordem-ho el turisme és una activitat humana, no natural.
Els recursos econòmics emprats en l’operació es podien haver utilitzat d’una altra manera. Però potser aquesta no era la intenció del redactor del projecte, ni de les institucions que finançaven l’operació.
(1) Topos nº 79,
(2) GUARDIOLA, Carles-Jordi, Mar de tots. Viatge literari al Cap de Creus, Diputació de Girona, Girona, 2013
(3) Vid., per exemple: CULLEN, Gordon, El paisaje urbano. Tratado de estética urbanística, Blume-Labor, Barcelona,1974; CULLEN Gordon, David Grosling, Visions of urban design, Academy editions, London,1996. PEVSNER, Nikolaus, Visual planning and the picturesque, Getty Resseach institute, Los Angeles, 2010.
(4) A.C. nº 18, també al nº 21.
(5) MONTEYS, Xavier, Ignorància i banalitat, El País, 16 de juny, 2012.
(6) Vid. DUANY, Andres Principles in the Architecture of Alvar Aalto, The Harvard Architecture Review, 1986; PORPHIRIOS, Demitri, The retriveval of memory. Aalto’s typological conception of design, Oppositions,22, 1980
(7) “Daidalos” nº 73, agost 1991. Architecture goes Landscape.
Em trec el barret, Manel.
ResponElimina