Un article recent d’Antoni Vives, regidor de
l’Ajuntament de Barcelona al diari Ara, té l’interès de posar sobre la taula un
tema important en l’urbanisme català actual: la necessitat de començar una nova
via, més enllà dels esquematismes que l’han caracteritzat en els darrers anys.
Cal superar moltes de les seves rigideses. Així com la seva manca d’eficàcia en
la dinàmica urbana actual.
L’article comença amb una frase contundent
atribuïda a Manuel de Solà-Morales. Diu: la ciutat és una idea posada en
pràctica. No és la superposició d’unes pràctiques juríco-administratives,
combinades amb els formalismes d’una disciplina acadèmica o professional.
La frase no m’ha sorprès del tot, perquè
correspon a una manera de pensar molt difosa entre els arquitectes “urbanistes”,
formalment molt al dia, però, en realitat, anclada en esquemes tradicionals.
És molt agosarat pensar que la dinàmica urbana
pot dependre d’una idea. O pensar en projectes que actuïn com a demiürgs, o com
a “ordenadors” de la globalitat de la ciutat, o que puguin donar un sentit
diferent a una ciutat caòtica, però també petrificada i eterna. Essent la ciutat dinàmica, històrica i diversa,
i, per tant, difícil de reduir a aquest tipus d’imatges esquemàtiques.
També és reductiu assimilar el ric núvol
d’idees, coneixements, regles de composició de l’espai, imatges, que la
societat constantment genera en relació al medi on es desenvolupen les seves
activitats, a unes genèriques “pràctiques jurídico-administratives. o “acadèmiques”.
Alhora, la contraposició entre la idea o
projecte i la seva posada en pràctica no pertany al mon de la realitat. Es
tracta d’una convenció que només s’explica en el context d’una concepció de
l’arquitectura idealista.
Quina distància hi ha entre aquestes
afirmacions dualistes i els que conté un
text de Julien Gracq referida a Roma, però aplicable a qualsevol ciutat
històrica.
«A Rome, tout est
alluvion, et tout est allusion. Les dépôts matériels des siècles successifs non
seulement se recouvrent, mais s’imbriquent, s’entre-pénètrent, se restructurent
et se contaminent les uns les autres: pas plus qu’il n’y a pas le tuf
originel, pas plus qu’il n’y a de couche réellement primitive dans la géologie
de notre sous-sol. Et tout est allusion: le terreau culturel est plus
épais et plus insondable encore.» [1]
Com es pot reduir la ciutat o el planejament a
una idea? Ni tan sols el nostre gran eixample Cerdà es pot fer una
esquematització tan gran. El cas de l’eixample, mes enllà de la seva genialitat,
és un moment de transició, que es caracteritza per la superposició de
temàtiques diferents. En l’estudi de l’urbanisme, els moments son interessants.
Es necessari tenir en compte la complexitat d’aquests moments per a entendre el
moment de actual. El seu estudi és ple de suggeriments útils. Sobre tot, s’ha
d’entendre que no es tracta de trencaments sobtats. Alhora són moments difícilment
comprensibles en relació al treball individual i els noms d’alguns arquitectes
o enginyers eminents, o, fins i tot, de grups d’arquitectes. Es caracteritzen
per la presència de diverses continuïtats i canvis. les relacions entre les
quals generen les innovacions.
Per a entendre l’urbanisme actual, hi ha tres
moments que ens poden donar lliçons interessants i requereixen la nostra
atenció:
En primer lloc, el projecte d’eixample de
Cerdà que té un origen i desenvolupament complex. No és aliè a una operació
simple de construir una geometria regular sobre les irregularitats del relleu, que
van aprendre els enginyers militars del segle XVIII, després de Vauban,. O de
la tradicional idea de construir una nova geometria urbana sobre les irregularitats
de la ciutat existent, que va motivar treballs cartogràfics interessants, com
els de Garriga i Roca. Però, que, a mes a mes, no és independent de
l’higienisme, de l’invent de noves tipologies d’habitatge, i ordenances “ad
hoc”, de l’espai econòmic i de la
mobilitat universal fourierista, d’idees sobre el desenvolupament econòmic de
les ciutats, com les de Jaume Balmes, etc.
El mateix es pot dir de l’urbanisme de dos
altres períodes importants en la gènesi de l’urbanisme actual: els anys 20-30,
quan es va iniciar el llenguatge urbanístic actual, al bracet de la política
socialdemòcrata, la modernització de l’estructura productiva de les ciutats, la
indústria metal·lúrgica, els transports en comú, els equipaments públics, les
imatges de ciutat i societat del futur, els esquemes gravitacionals de
circulació d’Alfred Weber, la tradició del la ciutat jardí, que te orígens
llunyans en el paisatge de la il·lustració, etc. [2]
De la mateixa manera, els canvis metodològics
dels anys 80, no tenen sentit sense tenir en compte les polèmiques polítiques i
ideològiques dels anys 60-70, a Barcelona i a tota Europa. Els textos de
l’època reflecteixen línies de pensament o de disciplines científiques
perifèriques a l’Arquitectura. Per exemple el pes de la geografia humana en els
projectes urbanístics és rellevant. De la ma d’economistes com Perroux [3]
s’introdueix l’atenció en les relacions entre la urbanització i el
desenvolupament econòmic. Paral·lelament, s’introdueixen idees sobre el
paisatge, la materialitat del territori, la dinàmica de les àrees urbanes, les
seves permanències i variacions, que estan a la base de l’actual model
Barcelona.
En tots aquests moments, els canvis són el
resultat del diàleg entre, disciplines, moviments socials, coneixements etc.,
no de les genialitats.
S’hauria de reflexionar sobre els límits, no
només polítics, que l’equip de govern actual troba a la societat barcelonina,
per a entendre el sentit de tot això. La renovació de l’urbanisme no ve
d’esquemes dualistes o de la sobrevaloració del treball individual, sinó de
processos complexos, com els que hem citat. S’ha d’entendre que la societat
actual es caracteritza per la pluralitat de punts de vista o de valors. De
diferències que no són un impediment. Són part substancial del procés. Si l’urbanisme
de començaments de segle tenia l’objectiu central de formar una societat
“urbana”[4]
i per a això generava potents imatges de futur, l’urbanisme actual s’ha de
caracteritzar pel diàleg, o la compatibilitat de punts de vista diferents. Amb
la metàfora de l’hipertext al darrera.
La crisi actual és una catàstrofe? O, millor,
és un temps de canvis, de continuïtats o transicions? Es clar que és això
darrer. Cal entendre-ho be. I, com a època de transició, s’ha de posar
l’atenció en algunes qüestions que tenen molt de pes en aquests canvis. Entre
elles les següents:
Es cert que en aquests moments, l’urbanisme és
malaltissament “administrativista”, i que els procediments i la burocràcia li
han fet perdre l’ànima. Però, no podem perdre de vista que, des de els temps
mes antics, l’urbanisme ha estat relacionat amb la política. No la política
d’estar per casa, plena de pactes i convenis d’abast limitat o de
“corrupteles”, amagades sobre una modernitat maquillada, sinó els autèntics
projectes de futur.
La solució de la crisi actual ens obligarà a
tornar les relacions entre urbanisme i política a alt nivell. El replantejament
de les seves relacions és essencial en el moment actual. No pot ser bo
reduir-les a simples condicions administratives o al seguiment de condicions
incompatibles amb les condicions del lloc i els problemes d’habitabilitat.
Tampoc al simple diàleg polítics-arquitectes [5].
Moltes de les energies que el debat polític havia aportat a l’urbanisme s’estan
esgotant. Alguns conceptes centrals de l’urbanisme, com, per exemple, l’espai
públic, s’han convertit en referències sense contingut. Alhora que la presa de
decisions s’ha separat del la gent i els moviments socials.
Però, per a tornar la vitalitat a l’urbanisme,
no s’ha d’oblidar que recentment la ciutat i la societat han sofert molts
canvis. Ha augmentat l’extensió de les aglomeracions urbanes, s’han fragmentat
i s’ha incrementat el moviment de persones, mercaderies, informació, energia,
diners, etc. També ha augmentat l’impacte de la urbanització en el medi. Es posa en perill la permanència d’espais de muntanya, de costa, de rius, els
valors culturals o econòmics dels quals són importants per a la permanència de
la civilització. I, sobre tot, el canvi més significatiu és en l’estructura de
la societat. En incrementar-se els moviments, la societat cada vegada es mes
diversa, fragmentada i amb factors de cohesió mes dèbils. No hi ha una única
mesura dels valors.
Tot això incideix en la dinàmica actual de
l’urbanisme. Alhora que comença a formar una nova gramàtica que relacioni els
diferents conceptes d’urbanisme d’una manera diferent. En aquest canvi té
interès la substitució, com a conceptes de referència, de l’espai públic pel
benestar.
Des de la il·lustració fins a l’època de la
socialdemocràcia, l’objectiu central de l’urbanisme ha estat la formació d’una
estructura d’espai públic. Un espai homogeni i global, que reflectia les formes
de la societat futura. Era l’esquelet que garantia primer la llibertat de
mercat i el progrés i, més endavant, els drets d’habitatge, ensenyament,
lleure, etc., propis de la societat del benestar. Els instruments d’urbanisme
precisament navegaven en aquest mar o aquesta gramàtica.
Ara, poc a poc, aquests objectius canvien.
L’horitzó no és tant a l’espai públic sinó el benestar, la quotidianitat. Les
relacions entre les persones, l’habitabilitat, i les relacions amb el medi.
Substituint els grans models, polítics i socials, o les utopies, d’efectes
dubtosos, per no dir perniciosos, en el segle vint. I posant l’atenció en
relacions menys “transcendents”, més flonges, mes civils, però mes properes a
la realitat de les relacions humanes i les característiques diverses de la
societat urbana actual [6].
Una de les característiques mes vistoses de la
urbanística actual son les imatges i formes no convencionals: plecs, fragments,
moviments, diagrames, moviments, límits, etc. Molt diferents de les zones i
sistemes tradicionals [7].
Es tracta d’imatges atractives i suggerents, però, a vegades poc relacionades
amb els temes centrals de la ciutat actual. Tanmateix son imatges que poden
tenir molt de sentit en una urbanística que prima la descomposició dels temes,
els estrats, les regles o procediments (no només la gestió administrativa), els
protocols tècnics, les cultures. És a dir, es troben al cor central de la nova
urbanística: les relacions dialògiques, els creuaments entre els temes, les
contaminacions. Alhora son imatges molt
expressives, que van mes enllà de les relacions funcionals o acadèmicament
formals. En reflectir temes independents, permeten suggerents superposicions
que substitueixen les optimitzacions o els “sistemes” generals vertebradors de
la urbanística tradicional.
Aquestes tipus de relacions conformen els nous
llenguatges, gramàtiques o sistemàtiques
urbanístiques. I tenen un efecte addicional: potencien la informació
urbanística i, sobre tot, la informació cartogràfica [8].
Si la cartografia, les parcel·les, els camins, els rius i recs, havia tingut
molt de paper en la urbanística dels anys 70, les noves cartografies
d’informació encara en tindran mes. Es tracta de cartografies digitals, que
poden recollir les relacions flexibles entre diversos temes de la nova ciutat,
posant en relleu tant dependències com contradiccions [9].
En el segle XX, els plans i projectes
d’urbanisme s’han basat en esquemes
globalitzadors, moltes vegades definits en plans de nivell superior. L’escalat
de plans caracteritza la gramàtica urbanística. Es pot dir que és l’instrument
central de l’urbanisme del segle vint. El PGM de Barcelona, malgrat ser
redactat quan es començava a parlar de la variació diferent dels elements
urbans i la dinàmica, no s’escapa d’aquesta lògica. Dibuixa un esquelet de
carrers definit i organitza les relacions escalars entre els plans derivats,
defineix paràmetres i zones que estructuren aquestes relacions. Han estat instruments eficaços per aconseguir
la ciutat equipada, amb cessions i densitats limitades que tenim avui.
Però aquests instruments ja no són tan
eficaços en la ciutat actual. S’hauria de reflexionar sobre la naturalesa del
núvol de modificacions puntuals que estan desfent l’antiga lògica del pla, fins
al punt que els objectius del pla ja no son recognoscibles. Segurament son
l’evidència de la necessitat de la nova manera de concebre els instruments de
planejament.
Tot el que abans s’ha dit sobre la ciutat del
segle XXI, el caràcter divers i dinàmic de la societat urbana, la necessitat
d’instruments d’urbanisme oberts al diàleg entre temàtiques diferents, etc.
justifica la necessitat de basar els projectes d’intervenció en uns llenguatges
de planejament i cartografies d’informació de tipus nou. Gramàtiques que puguin
ser la base dels debats que acompanyen els plans. Que puguin justificar les
decisions de projecte. Que puguin aportar informacions que enriqueixin els
debats. Que tinguin en compte que un projecte és mes la recerca de
compatibilitat entre els diversos temes i interessos, que l’optimització de la
forma de les construccions en relació a un model ideal, o, en masses casos,
simplement l’encaix de peces, una mena de puzle sense sentit. Els processos de
participació o les polítiques sectorials, en els informes preceptius, poden ser
factors positius d’enriquiment dels treballs, encara que avui, tal com està
l’urbanisme, semblin una simple nosa.
Si en el segle XX el caràcter democràtic dels
plans es mesurava en relació a l’assoliment de models socials de futur, d’aquí
els models d’ordenació general, actualment es mesura en permetre les decisions
estratègiques adients. Els projectes es mesuren prioritàriament en fer
compatibles temes, valors i interessos diferents. D’aquesta manera la riquesa
cultural i política dels projectes d’urbanisme s’incrementa considerablement.
Alhora que es milloren els vincles entre la informació i el projecte.
A mes a mes, s’ha de tenir en compte que el
PGM es va haver de fer en un moment que la informació cartogràfica encara era
poc eficient. Informació que s’ha millorat, però, potser, no tant com caldria.
Sense una informació de base mes eficient, el nou llenguatge urbanístic és
impossible. És a dir, aquí hi ha un dels temes estratègics més importants en
l’urbanisme actual de la ciutat.
A Barcelona, tot això es veu clarament en la
reconsideració d’algun dels projectes en curs. Per exemple la plaça de les
Glòries o l’Estació de La Sagrera. On les dificultats en el canvi de rumb que
s’intenta no és tant a la manca d’idees, sinó a les informacions que els han de
basar. No ens referim només a la cartografia digital, que per cert no és gaire
brillant, sinó, sobre tot, al seu substrat cultural. L’urbanisme de l’era
olímpica no va ser només el producte d’alguna idea genial. Anteriorment, va
tenir el precedent de molts estudis i projectes previs. Projectes que tenien un
component d’investigació.
Seguint aquestes idees es fàcil d’imaginar
quines prioritats pot tenir la urbanística de Barcelona i Catalunya actual. No
és en idees de ciutat, sinó en el treball de base en que s’ha de recolzar. Un
treball de base obert a les polèmiques i discussions. El canvi de les relacions
entre la ciutat i la societat ho exigeixen urgentment. L’elaboració d’una nova
gramàtica ha de ser prioritària.
Per tot això, no cal pensar en moltes de les
idees de ciutat que es difonen actualment, sense ànima i amb mes recolzament
publicitari que cultural. Idees que es perden en metàfores planes, que no
aporten res de nou. Per exemple, si es diu que cal una ciutat productiva, hom
diu una obvietat. Fa molts anys que les ciutats són estructures productives,
fins i tot ho eren a l’edat mitjana quan es basaven en mercats que mobilitzaven
els productes del camp. Quan es diu que es vol fer una ciutat autosuficient, es
pot preguntar de quina dimensió es parla, perquè això pot canviar les decisions.
Quan es cerca una ciutat intel·ligent, es fa referència a un problema tradicional
la relació de les ciutats amb les infraestructures tècniques o el mercat de
productes per a l’espai urbà. Es a dir, només a un aspecte sectorial de
l’urbanisme. Quan es parla d’una ciutat no agressiva envers la naturalesa, cal
tenir en compte que la ciutat també és naturalesa, i que la dualitat
camp-ciutat és mes pròpia del racionalisme que de la complexitat del territori
actual. Per a entendre les necessitats de l’urbanisme actual cal anar mes
enllà. En el creuament de temes i el projecte obert a les diverses dimensions
de la informació hi ha el futur. Aquest ha de ser el nostre objectiu.
La renovació de l’urbanisme no depèn
d’aquestes metàfores generalistes, sinó d’establir les bases de la nova gramàtica
que permeti un nou tipus de relacions entre els diversos temes que incideixen
en la dinàmica de la ciutat actual. Temes que fan referència a la geomorfologia
i la dinàmica del medi, els paisatges, els valors culturals, les malles viàries
i d’infraestructures, els edificis, etc. Temes, també, que fan referència als
valors, que, sovint, entren en contradicció.
Es tracta d’inserir els projectes en un context espacial
cada vegada mes complex. No en zones, eixamples repetitius, ordenances,
difícilment permetran inventar una ciutat pròpia dels temps actuals. Tampoc en
idees superficials, encara que semblin vistosament “modernes”. Tampoc en basar
la història en personalismes discutibles.
[1] GRACQ, Julien, Autour des sept
collines, José Corti, Paris, 1988
[2] Fins i tot
la personalització de la ciutat del present o del futur. Molt evident en els
article i les poesies de Joan Maragall.
[3] El
concepte de pol de desenvolupament a: PERROUX, François, El capitalisme, Edicions 62, Barcelona, 1963.
[4] Vid el meu
article: Joan Maragall, la ciutat i
l’urbanisme, Ponència al I
congrés internacional Joan Maragall, Universitat de Barcelona 28, 29, 30
setembre 2011.
[5] Molts del problemes del COAC actual deriven de seu reduït el diàleg
societat-professió, reduït pel simple arquitectes-polítics.
[6] AA Files nº 49, London, postcolonial city” , Daidalos 75 “The
Everyday”
[7] Encara que les zones i sistemes encara siguin el moll de l’os de la
legislació urbanística.
[8] Ref. Sobre la informació urbanística en el context de la nova
democràcia vid. ESPRIT, 11, novembre 1999 i ASCHER, F., Metapolis ou l’avenir
des villes., Odile Jacob, Paris, 1995
[9] Recentment en un dels suplements de Le Monde (dissabte 29 de desembre)
es publicava un suggerent article sobre la creixent importància de les
cartografies digitals de les malles en la societat actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada