PRIMERES IDEES DESPRÉS DE L’ÈPOCA UNIVERSITÀRIA

45 anys de professor al Departament d’Urbanisme i Ordenació del Territori de la UPC són molts anys. Ara, quan s’acaba aquest temps, te n’adones. Arriba l’hora de parar-se i reflexionar sobre el que s’ha fet i après.  En aquest “blog” es podran compartir algunes d’aquestes reflexions i suggeriments. Després de molts anys de compartir coneixements i experiències a la universitat, no té sentit tancar-se en un cau. Intentarem obrir una nova via de diàleg. Sobre tot,  es tracta d’iniciar un nou viatge, basat en la reflexió sobre la feina feta i sobre els reptes del futur d’un país que s’està redefinint a tota la velocitat.

Ha estat un temps d’aprenentatge. L’ensenyament universitari no té sentit sense l’adquisició de nous coneixements. En un primer moment, ho vàrem haver d’aprendre tot. Ens vàrem haver d’obrir camí entre l’obscuritat del franquisme. Poc a poc, vàrem adquirir alguns conceptes que, des de llavors, ens han acompanyat en el camí: la tipologia-morfologia, el lloc, el paisatge, les malles, els espais d’intermediació, etc. Més endavant, hem pogut distingir diverses maneres d’entendre aquests conceptes bàsics. Hem construït mètodes, mes o menys propis, i mes elaborats. Encara que la crisi actual ens fa pensar que aquestes mareres de fer, sovint rellisquen sobre les dinàmiques del mon actual.


També ha estat un temps on l’experiència professional s’ha creuat eficaçment amb la reflexió sobre les teories i els mètodes de planejament. En un primer moment, el planejament era una qüestió d’ordenació o de la situació racional de les taques o masses urbanes. Poc temps després, vàrem  descobrir la dinàmica, el paisatge (des de la geografia humana), els teixits urbans i agraris, etc. Finalment el centre d’atenció ha estat la descomposició del territori en temes, que remeten a les diverses qüestions que incideixen en la forma del territori.

No es pot oblidar que també ha estat un temps de coneixement de realitats territorials properes o llunyanes. A través dels exercicis de l’escola, el treball professional i el “turisme acadèmic”, hem adquirit consciència de la diversitat del territori. Poc a poc, la cultura de biblioteca ha estat substituïda per la percepció dels llocs. En el nostre cas, fou tant interessant el descobriment de la ciutat de l’Islam, magrebí o de l’orient proper, com, altrament, comprendre l’abast territorial dels projectes d’Aalto, o el descobriment de territoris propers, com, recentment, els de L’Ampolla i Almacelles, anteriorment, el territori de Reus, les carreteres de Girona i el paisatge de l’àrea metropolitana. La urbanística del lloc, que deriva d’aquestes experiències, permet introduir-se en el núvol complex de relacions, propi del planejament actual.

Alhora, ha estat un temps de múltiples frustracions. Per exemple, la frustració de veure com el departament d’urbanisme de l’escola d’arquitectura evolucionava vers un urbanisme mes proper al segle XIX que a l’actualitat. La frustració de veure com la societat marginava cada vegada mes el nostre saber, o com la nostra cultura no podia entendre la dinàmica actual de les ciutats i els territoris. O, altrament, la frustració de veure com, sota l’etiqueta de “treballs d’excel·lència”, la universitat penalitza els estudis de base i la innovació [1]. A través d’aquestes frustracions t’adones dels teus límits i dels del teu entorn.


Ara ha arribat el temps d’aturar-se, pensar, i iniciar una altra opció de futur. Fa anys, a l’Escola del Vallès, basàvem els tallers de projectes, en tres conceptes: “Mirar, Comprendre, Idea”. Segurament, ara, es tracta de tornar-hi. Mirar el que hem fet aquests anys, el que hem fet, après, el nostre itinerari intel·lectual. Comprendre la nostra situació actual, tant producte del procés que ha seguit el país, com l’entorn intel·lectual europeu on vivim. Tenir una idea de futur. Entendre cap on pot evolucionar el nostre treball i la professió en general.

Tanmateix la metàfora que s’adiu mes a aquest moment de transició és la del viatge. Un viatge que no comença avui. Un viatge, tal com s’apuntava abans, fet a través d’un procés complex, on s’entrecreuen moments d’estudi i reflexió, moments de professió i moments de compressió de llocs. Que en aquests moments té una interrupció. Passa una frontera.  El preludi d’una nova realitat, de nous territoris, i estrats del coneixement [2].

Recorda l’inici de la nostra experiència com a professors de l’Escola d’Arquitectura, que fou ben incert. Avançàvem vacil·lant a través de la negror i la tristesa en que el franquisme havia generat en la nostra cultura.  Poc a poc, descobríem  una sèrie de temes nous, que obrien noves perspectives a la professió d’arquitecte. A través d’un llibre de Benevolo, “Le origini dell’urbanistica moderna”[3] descobríem les relacions entre la urbanística i la política. A partir del llibre de Rossi “L’architettura della cità”[4] ens plantejàvem els problemes de la forma i de la materialitat de la ciutat, mes enllà de les relacions funcionals. Sobre tot, Manfredo Tafuri [5] ens ajudava entrar en la complexitat del fet arquitectònic i urbà i la incidència d’estrats culturals diferents.

Darrera textos com aquests, i alguna investigació complementària, vàrem començar a establir ponts amb el passat del país i amb la història de l’urbanisme europeu. Vàrem “descobrir” que l’urbanisme de Catalunya havia tingut un passat brillant, que no es limitava a l’episodi Cerdà. Per exemple, l’urbanisme dels primers anys del segle vint, i els seus referents europeus, fins el desastre de la guerra, era ric de referències i alliçonador en les seves contradiccions. No només per la seva racionalitat, les seves imatges suggerents, els plànols, les perspectives, etc. Sinó, sobre tot, per les seves relacions amb un projecte polític de molta envergadura, genèricament, socialdemòcrata, en el fons il·lustrat, però  amb connotacions culturals obertes en múltiples direccions. Per exemple, no era el mateix l’urbanisme anglès, la ciutat jardí, amb tota la seva tradició de paisatgisme, que l’urbanisme de les siedlungen i els hoff, o, els barris holandesos de la primera meitat del segle, un cas que llavors tenia molta popularitat. En aquests exemples s’hi reflectia tant la racionalitat dels procediments de la nostra professió, com l’experimentalisme i la invenció de noves ciutats o formes d’habitar. Amb un gruix cultural que fou essencial en la nostra formació. Era interessant de descobrir que darrera cada episodi hi havia tant la continuïtat de les formes de la ciutat,  la memòria d’altres esdeveniments del passat i la cultura pròpia de cada ciutat i territori.

Darrera aquest interès en el passat sobre tot hi havia el nostre interès en relacionar la professió d’arquitecte amb un projecte polític que tenia el pal de paller en l’antifranquisme, la solució de les contradiccions socials, els problemes d’habitatge, la debilitat de l’espai públic, els dèficits d’equipament i espais verds, tots ells molt evidents en el seu reflex urbanístic. Problemes de dimensió tècnica, alhora que d’acció política. Que, en el meu cas, primer va tenir el referent del personalisme de Mounier, i , més endavant, un euro-marxisme relativament ligh. Sense oblidar les referències al país, la seva història i potencialitats. Referències que tenien l’avantatge addicional de de desenvolupar la sensibilitat envers la lectura de les condicions del lloc, mes enllà dels llibres. Per exemple fou molt important el “tour” per gairebé tot el territori del país que es va fer a través del  “Congrés de Cultura Catalana”.

Aquest inici de la història universitària té molt a veure amb la situació actual. La crisi és la interrupció d’un model i l’inici d’un altre. Es pot llegir com a catàstrofe o com a naixement d’un mon nou. Com dèiem abans, és inici d’un viatge, o un pas de de límit o frontera .

Però hi ha mes paral·lelismes. L’inici de l’urbanisme europeu del segle vint, que tant ens va fascinar en aquella època, no es pot entendre sense referir-se a les relacions entre el model polític i el model físic. Més o menys com passa ara. L’invent d’una ciutat nova o d’una manera diferent d’entendre les relacions humanes en el territori sempre està a l’arrel de la reflexió urbanística. Sempre ha tingut un component important d’utopia. Un concepte que ha guiat l’urbanisme durant molt de temps. Sempre ha tingut la imatge d’una ciutat futura i una societat millor en la línia de l’horitzó.

El planejament urbanístic no es basa només en programes quantitatius o per conjunts d’exigències o de problemes. Sinó d’imatges, literàries o gràfiques, que fan referència al futur de la societat. Aquest era el punt de vista tant de Cerdà, la seva idea de ciutat és clara, malgrat que es dibuixi en planta.  També ho era del tàndem Puig i Cadafalch-Jaussely, quan van fer el Pla d’Enllaços, la imatge del qual, les seves múltiples perspectives i uns dibuixos en plants molt expressius, enllaça amb molts textos de Joan Maragall [6]. Per no parlar o el Gatpac, el pla Macià sempre s’explica a través d’un diorama, que enllaça amb els diagrames de la “Ville Radieuse” de Le Corbusier, en les seves dimensions geogràfica i de paisatge. En tots aquests casos el projecte de la ciutat nova es redacta en la perspectiva d’un futur millor, mes o menys llunyà, mes racional, mes just, o mes amable i es representa a través d’una o vàries imatges. No són la representació de la realitat sinó la seva idealització seguint els principis del pla.

Aquest pes de la utopia no es pot perdre en l’urbanisme del segle XXI. Malgrat que en l’urbanisme actual la utopia global de futur es substituïda per l’atenció al desenvolupament dels problemes, mes concrets, de la quotidianitat. A començament del segle vint, la imatge o idea de ciutat tenia una justificació clara en la necessitat de cohesionar una societat en la qual la immigració de gent del camp tenia molt de pes. La urbanística era instrument de creació de civilitat. La ciutat (Barcelona) s’havia convertit en un espai de producció unificat. Era tant necessària la integració física de l’aglomeració a través de les infraestructures de transport i energia, com la integració política de la societat urbana. Si es repassen les turbulències socials generades pel procés d’immigració de l’època, aquesta dimensió de la urbanística és clara. Tant a començament de segle com als primers moments de la democràcia, aquest tipus de raonaments tenien molta justificació. En aquest context es podia entendre que es parés de la idea o el projecte de ciutat.

Però, en el moment actual, els objectius son molt diferents. L’objectiu polític no és tant la unificació de la societat urbana entorn d’un model de producció, sinó la conducció de la diversitat. La ciutat ja no té tant de pes en la integració de la producció i la societat es diversifica cada vegada mes. La fragmentació de la producció i l’increment de mobilitat han generat un model de societat diferent.

Això genera canvis substancials. Si, al segle vint, l’instrument central de l’urbanisme era l’espai públic, o, millor, una esfera pública que incloïa tant els carrers o la circulació que homogeneïtzava la ciutat o la societat, com els equipaments i els parcs, en aquest moment es comença a mirar en una altra direcció. Les malles de d’infraestructura són diverses, tenen espais d’intensitat i ombra que no depenen d’esquemes d’optimització. Creen nebuloses difuses. Mentre la societat es trenca, és diversifica. S’hi superposen molts estrats i sistemes de valors diferents.

Llavors, a la urbanística, la intermediació passa a ser el concepte de referència principal. La intermediació entre el territori, la natura o el paisatge i els valors humans. La intermediació les diverses formes de vida o modalitats residencials. Intermediació entre l’espai públic i l’espai privat. Entre idees i conceptes diferents. Hi ha qui diu que diu que es tracta d’una arquitectura de capes o d’un palimpsest. Però, en realitat el concepte central és la intermediació, la superposició o les relacions entre els diversos llocs, conceptes, temes, etc. La intermediació substitueix l’antic objectiu de la optimització del sistema de l’espai públic, que havia estat el centre d’atenció de la urbanística.


En les notes i comentaris que s’introduiran en el blog, s’intentarà que aquest tipus de qüestions siguin el centre d’atenció. S’hi vol fer una reflexió sobre aquesta transició que s’està vivint a l’arquitectura i la urbanística catalana. S’hi introduiran notes crítiques i referències. Es posarà l’atenció en temes de la urbanística internacional, sobre algun llibre o article que ens sembli interessant. Entenent-los de manera amplia. Tenint en compte que els seus límits son difusos.

A vegades, les notes es basaran en: comentaris de llibres, articles, imatges; però també en les experiències professionals i els suggeriments derivats del treball de cada dia. I, per que no, el reflex d’alguns comentaris sobre els treballs d’algun del meus antics alumnes, tesis, etc. Alhora que, segurament, també introduiré comentaris sobre algunes parts dels llibres que intentaré escriure en aquesta segona part del viatge.

El seu horitzó ha de ser el futur, la necessitat d’aprofundir en noves modalitats de la professió. Intentant entendre millor l’evolució de la urbanística catalana actual. Sense oblidar mai el pes de la memòria, segurament fragmentada i plena d’oblits, del que s’ha fet, aprés, en els anys de vida universitària.

---

[1] En relació a aquest tema remeto al número 7 de juliol de 2012 de la revista ESPRIT sobre Les mirages de l’excellence

[2] MAGRIS, Claudio, L’infinito viaggiare, Mondatori, Milano, 2005

[3] BENEVOLO, Leonardo, Le origini dell’urbanistica moderna, Laterza, Bari, 1964                                  

[4] ROSSI, Aldo, L’Architettura della città, Marsilio, Padova,1966                                     

[5] TAFURI, Manfredo, Teorie e storia dell’architettura, Laterza, Bari, 1970                                  

[6] Vid. TORRES i CAPELL, Manuel de, Joan Maragall, la ciutat i l’urbanisme, Ponència al I congrés internacional Joan Maragall, Universitat de Barcelona 28, 29, 30 setembre 2011.