LA “LEY DEL SUELO”, LA RENOVACIÓ I LA REHABILITACIÓ

La modificació de la “Ley del suelo” per a potenciar la rehabilitació i renovació dels nuclis urbans és el tema d’un text que m’ha arribat a partir de l’AAUC. Es tracta d’una al·legació a un avantprojecte de llei del “Gobierno” de España, que ha redactat en Sebastià Jornet. La lectura d’aquest escrit és una excel·lent ocasió per a reflexionar sobre l’ordenació urbanística dels espais “històrics” o, simplement edificats, de les nostres ciutats i sobre les direccions que ha de seguir aquesta part de la urbanística.
En principi, el tema sembla atractiu. La reflexió sobre la urbanística de la renovació urbana és un dels components d’una reflexió, més general, sobre l’urbanisme que ha d’emergir després de la crisi. En la qual la lectura i intervenció en la ciutat construïda ha de tenir més pes. A més a més, la qüestió de la renovació dels nuclis urbans i la rehabilitació dels edificis, més o menys històrics, ha estat un dels temes que ha motivat més la meva experiència professional.
Paral·lelament, te interès relacionar aquestes polítiques de renovació amb la política general del sòl. De fet, l’urbanisme modern sempre ha tingut el rerefons de l’abaratiment del sòl. Temes com les cessions de terrenys d’espais verds i d’equipament, les transferències de part de la renda del sòl als ajuntaments, o els impostos de plusvàlua, van tenir un paper rellevant en la formació de l’urbanisme en la primera meitat del segle vint (1). Encara que en el nostre país no l’han tingut fins als temps dels ajuntaments democràtics, ja avançat el segle vint.
Paral·lelament, la referència a la sostenibilitat dona un toc de “modernitat”. Encara que sigui a través d’unes directives europees que sempre ambigües i discutibles des del punt de de la metodologia.
En les línies següents s’intentarà fer un recorregut, que parteix de la valoració de l’interès del moment actual per a construir un urbanisme més proper a la realitat actual de Catalunya, fins a la necessitat de superar un urbanisme basat en conceptes abstractes i burocràtics que distorsionen els processos de renovació urbana, i, finalment, valorar la necessitat de centrar la urbanística la intersecció de diversos temes i conceptes en torn del concepte de lloc.


En aquest moment històric de crisi, o de transició vers una manera diferent de concebre les relacions socials i l’economia, té interès reflexionar sobre la renovació dels nuclis urbans. Encara que no s’entén molt que es faci des de dintre l’enrevessat model espanyol, que ha tingut una incidència nefasta en l’urbanisme català. No oblidem que els dos models es basen en realitats territorials i socials ben diferents. Una tendent a la infinita complicació i l’altre propera al temàtica del lloc.
De la mateixa manera que en els anys del “Congrés de Cultura Catalana” es va produir un debat interessant sobre algun dels temes que han caracteritzat l’urbanisme dels anys recents (2), el moment actual, amb l’objectiu de la creació d’un nou estat, és imprescindible la reflexió sobre algun dels aspectes del nou model. Des del punt de vista de l’urbanisme, un nou estat sobretot vol dir un nou ordre de prioritats i un nou llenguatge. És a dir una nova manera d’interrelacionar els conceptes definicions, temes i regles.
Alhora que, com a arquitectes, no podem oblidar que darrera d’aquest canvi de model d’urbanisme ens juguem el pervivència de la professió. No ho dic des d’un punt de vista corporatiu, sinó des del punt de vista d’un valors que hem après a través de molts anys de treball sobre els territori i de comprensió dels vincles entre les formes territorials i la societat (3). Un punt de vista que el col·legi actual i, sobretot, la demarcació de Barcelona, segurament desconeixen.

D’entrada, la proposta de l’escrit d’al·legacions de Sebastià Jornet té la intenció de millorar la referència a tipologies d’actuació que es fa en l’avantprojecte de llei, acostant-la més a la realitat de la renovació de nuclis urbans. Els tipus d’actuació de l’avantprojecte són molt tradicionals. De fet, no superen en gaire la divisió tradicional d’espai privat (rehabilitació), espai públic (regeneració) o d’operacions genèriques de substitució o renovació de teixits. Es podria dir que es tracta de nous noms per al de sempre. Per això sembla que les categories a que fa referència l’escrit de Jornet són un avenç en relació a aquest urbanisme tradicional, basat en relacions dual entre públic i privat.
La nova classificació de Jornet es basa en un inventari de problemes diferenciats. Una sèrie de temes que reflecteixen alguns aspectes de la pràctica urbanística. No són tots. Però segurament cal tenir-los en compte per a comprovar l’eficàcia de les mesures d’innovació. Es tracta de: àrees d’especial atenció, referides a espais de ciutat antiga o també polígons on els processos de degradació també van acompanyats de l’exclusió social; àrees de reompliment, tradicionalment anomenades “buits urbans”; àrees de transformació, on hi han processos d’evolució, més o menys seqüencial dels usos antics; àrees de centralitat significativa, o àrees de nova centralitat (4).
Es tracta de diversos tipus de procés. Emmarcats en una defensa genèrica del “reciclatge urbà”, la sostenibilitat i les directrius europees.

Però, segurament l’escrit d’al·legacions aquí es queda a mig camí. En la regulació urbanística de la innovació a la ciutat antiga cal l’atenció al procés, la dinàmica, però també s’ha de tenir en compte la realitat material, sense la qual la dinàmica no té sentit (5). És a dir, s’ha de tenir en compte la forma dels carrers, edificis i usos, etc. És un territori molt complex. Fet en diversos moments històrics, amb traçats viaris que s’han modificat en diversos moments i condicionats per diverses cultures, amb edificis construïts en diversos moments, de tipus diferents i, sobretot, que s’han anat modificant al llarg del temps, a vegades, ampliant-se per darrera i per dalt, també substituït-se, tot mantenint algun aspecte de la parcel·la, canviant d’ús, etc. Un territori d’aquesta mena difícilment es pot tractar des del punt de vista del simple procés, alhora que no es pot reduir a tipus, generalitzacions i classificacions, que són instruments, no realitats.
La ciutat antiga, com també el paisatge, és un lloc caracteritzat per la intersecció de temes. Alguns fan referència a les malles, viàries i d’infraestructures en general. Altres fan referència a formes d’edificació. També hi ha relacions immaterials, idees, principis, cultures Difícilment s’hi troben formes unitàries, generalment s’hi troba la presència de barreges. Es tracta d’àrees difícilment descriptibles del de temes globalitzadors. Però, en canvi, molt més interessants de descriure com a llocs complexos, compostos de la intersecció de diverses regles, principis, llenguatges, economies, i històries.
Des d’aquest punt de vista s’entén fàcilment que la urbanística dels espais urbans és difícilment adaptable a la poligonalització, a les cessions de percentatges de sòl, a les càrregues urbanístiques tradicionals, a les transferències de plusvàlues o als percentatges d’habitatge protegit. Tots ells, criteris que deriven de polítiques urbanístiques pròpies de la socialdemocràcia europea del començament del segle vint, i aplicades en el nostre país des dels primers ajuntaments democràtics. I complicades per instruments burocràtics, que les allunyen dels objectius inicials.
Es tracta de polítiques que deriven d’un concepte de renda del sòl que, actualment, ha estat superat per la realitat de l’economia financera, on aquestes transferències es fonen sense gaire eficàcia, si no actuen contradictòriament engreixant encara més els processos especulatius. La bombolla immobiliària espanyola n’explica molt.
Però encara hi ha més, l’atenció a aquestes qüestions abstractes desvia l’atenció dels problemes territorials reals. He treballat prou sobre els espais urbans per a comprendre que aquesta qüestió de la poligonalització i les cessions sovint deforma les decisions de projecte. Genera espais i construccions innecessaris, de dimensió insuficient, a vegades d’ús dubtós, també contradictòries. Converteix l’urbanisme en una simple distribució d’aprofitaments en comptes d’una qüestió d’ordenació de l’espai físic o una millora de les condicions de vida i del benestar de la gent.
L’objectiu principal de l’urbanisme ha d’ésser la recerca del benestar, no d’un espai “públic” genèric i sense qualitats.
A més a més, cal tenir en compte que la legislació no pot arribar a codificar mai la diversitat dels processos, espais edificats i factors històrics, antics o recents. La ciutat es prou diversa per a que això sigui gairebé impossible. No es pot pensar que una llei genèrica pugui decidir la forma i l’estructura de tots els espais d’un renovació urbana.
Però, en canvi, la llei pot decidir els procediments d’obtenció i difusió de coneixements sobre els llocs. Pot regular coses com, per exemple, la necessitat de justificar les decisions estratègiques sobre el coneixement dels llocs. En un recent article de la revista francesa “Esprit” es parlava de la relació entre els processos de reconeixement de les realitats territorials i la democràcia (6). Cosa que em sembla molt certa. En l’urbanisme “jurídic” i burocràtic que vivim s’anteposa el “compliment de la llei” o d’uns discutibles documents complementaris (tots ells convenientment “sostenibles”), sobre el coneixement de la naturalesa dels problemes territorials. Tant en la seva dimensió, física, com econòmica, social o cultural
Aquest és un punt essencial en la renovació dels instruments de planejament a casa nostra. Es tracta d’avançar ver un “urbanisme del coneixement”, coherent amb moltes de les formes de participació i democràcia que s’han desenvolupat en aquest anys de democràcia. No es tracta de complicar encara més els procediments amb múltiples documents burocràtics, que emmascaren la naturalesa real del planejament urbanístic (7). S’ha de cercar un urbanisme dels nuclis urbans més àgil i incisiu. Que permeti fonamentar les decisions sobre el coneixent de la diversitat del territori urbà. Fer que les propostes de planejament tinguin el recolzament del coneixement de l’abast real de les decisions.

No es pot pensar que aquesta urbanística del coneixement sigui aliena a la política. Sinó tot el contrari. Es tracta d’evitar que la poligonalització o l’aplicació d’un estàndards i percentatges de cessió distorsionin els processos reals de modernització urbana. Alhora que emmascarin la insuficiència del finançament de les polítiques municipals d’habitatge, d’equipament i infraestructures. Les polítiques poden coexistir amb el coneixement del les característiques dels llocs.
L’encreuament de les polítiques i les condicions de lloc ha de ser la base dels treballs propis de l’arquitectura en els temps propers. No es tracta de millorar les cessions en el territori urbà, sinó de començar aquest nou tipus d’urbanisme que prioritzi la millora del benestar en les àrees urbanes contra les cessions genèriques i abstractes o les condicions burocràtiques.
Aquí hi ha un camí i cal adaptar-s’hi. No hem de viure esclaus de models caducats.


(1) Referència bibliográfica: Calabi etc. CALABI, Donatella (acura), Architettura domestica in Gran Bretagna, Electa Milano 1982. CALABI, Donatella, Il “male città”: diagnosi e teràpia, Officina Edizioni Roma 1979. PICCINATO, Giorgio, La costruzione dell’urbanistica. Germania 1871-1914, Officina Roma,1974 , entre altres. Vid. També, al nostre país, l’obra de Ricard Giralt Casadesús i Cebrià de Montoliu.
(2) Es interessant la relectura dels textos de l’època, tenint en compte com alguns dels temes s’han anat deformant i d’altres s’han oblidat i, fins i tot, esborrat de la memòria.
(3) Recordo els anys d’estudiant d’urbanisme. Quan vàrem aprendre a valorar el contingut polític, fins i tot, subversiu dels llibres de Benevolo, primer, i el llibre de Rossi. La gent de la meva generació vàrem entrar en el tema de l’urbanisme des d’aquest punt de vista d’una política entesa de manera molt més interessant i àmplia del que s’anomena política en l’actualitat.
(4) Revue ESPRIT, mars-avril 2004, La ville à trois vitesses: gentrification, relégation, périurbanisation
(5) Allò que tradicionalment s’anomena “Morfologia Urbana”. Encara que aquí no s’utilitza per a definir teixits unitaris o “formes de creixement” agregades. Sinó per a referir les formes a factors culturals, socials o econòmics diferenciats.
(6) ESPRIT, nº citat.
(7) En relació a una interdisciplinarietat malentesa, que en comptes d’engruixir culturalment els documents, només generes un caos, que amaga els problemes reals d’interrelació entre els discursos intel·lectuals i professionals.