En els mesos de febrer i març, diversos actes m’han portat reflexionar sobre el sistema de ciutats de Catalunya, la seva dinàmica actual i la seva incidència en el model d’ordenació urbanística de les ciutats intermèdies de Catalunya.
En primer lloc, el 20 de febrer, una conferència a Granollers, encarregada pels amics de la Ciutat. Una reflexió sobre l’urbanisme dels anys passats: he fet treballs de planejament sobre Granollers dues vegades. I sobre el futur: la mateixa incògnita que avui tenim tots. Quin paper han de tenir les ciutats intermèdies en el territori actual?
A continuació, el dia 21, vaig assistir a una taula rodona sobre l’Antoni Comas a Mataró. S’hi va descriure mínimament el Mataró de quan érem una joves estudiants. Quan la ciutat era un interessant pol cultural. Un centre cultural que, més o menys, corresponia a un poder econòmic, amb més o menys contradiccions. I una polaritat, amb una relativa autonomia en el domini del seu territori immediat. També un generador de qualitats en el territori immediat.
Més endavant, el 21 de març, escoltant en Joan Antoni Solans en un acte organitzat per l’Àrea Metropolitana. El seu tema és l’urbanisme de quan es creia que era possible l’assignació d’usos en el territori. L’urbanisme dels models que relacionaven usos i transport (1). Un planejament urbanístic proper a la programació empresarial, conscient de la complexitat del territori metropolità, però que limitava la seva incidència a la racionalitat del mercat immobiliari, el mercat del sòl i la distribució del creixement i la renda. Quan en Solans parla de la crisi dels primers anys de l’urbanisme metropolità i limita la seva incidència al mercat del sòl, demostra abastament que aquest discurs està totalment esgotat en el temps actual. No entra mai en els problemes d’estructura del territori. No té en compte el paper del paisatge, la permanència d’algunes construccions, la problemàtica de la variació diferent. Tampoc el diàleg entre la materialitat del territori i els temes de cultura, que tan importants en una urbanística que cada vegada té més en compte la millora del benestar; o, en llenguatge econòmic, les economies externes. Sembla com si les innovacions post “L’architettura della Città” de Rossi, i les seves derivacions posteriors, no haguessin existit. Difícilment es pot adaptar aquest urbanisme a la situació actual.
En principi els temes dels tres actes semblen inconnexos. El primer i el darrer fan referència a l’urbanisme. El segon és sobre el potencial cultural i la cohesió social als centres de les ciutats intermèdies. El primer és d’urbanisme local, mentre que el darrer és d’urbanisme metropolità o de territori inter-municipal.
Però els tres temes es refereixen a aspectes interessants de l’evolució recent de l’urbanisme. Entre ells es poden establir alguns enllaços. El principal, fa referència a un dels mites de l’urbanisme de la segona meitat del segle vint. L’espai físic, els edificis, els carres i, sobretot, els equipaments, poden generar qualitats. Poden generar millores en les relacions socials. Una idea que ha donat sentit a l’urbanisme des de fa molts anys.
Un concepte que té molta relació amb les diverses maneres d’entendre el territori i la societat, que tan importants han estat en la urbanística des de començament del segle vint; sobretot en l’àmbit metropolità (2).
El punt de partida per a trobar les relacions entre els temes anteriors es pot trobar als plans d’urbanisme de l’època Baldrich. Els casos de Granollers i Mataró. A més de seixanta anys vista, el seu grafisme és clar: un nucli, un eixample, envoltats de barris diferenciats. Tots ells, tancats per una ronda exterior. Les continuïtats exteriors només estan insinuades per carreteres que penetren en el conjunt. En el cas de Granollers, l’autopista no te ni connexió. En el cas de Mataró ni tan sols existeix.
Darrera d’aquesta imatge hi ha una concepció del territori i de la societat que s’ha de remarcar. Es tracta d’un territori estructurat per pols d’atracció. Uns pols en els quals hi ha una societat on les petites oligarquies locals pesen molt. És a dir, un territori estructurat per pols, una societat en la qual aquests pols són importants i unes relacions entre espai físic i social emmarcades per una idea: l’espai físic, la forma, pot generar qualitats. Quan, a finals dels anys seixanta, en redactar el pla general de Mataró, dibuixàvem un parc equipat que connectava en centre de la ciutat amb la comarca, pensàvem així.
Era un urbanisme municipal. Però, sabem que també tenia una potent dimensió territorial. Era l’urbanisme de les ciutats intermèdies que estructuraven el territori. Havia estat la base de la política de la Catalunya Ciutat de Prat de la Riba. Anys després va ser la base de la política metropolitana de l’Esquema Director. La terciarització de les ciutats intermèdies havia de ser la base de la estructuració del territori metropolità (3). Avui, encara que tot hagi canviat, encara hi ha qui diu això.
Més enllà d’aquesta imatge, la ciutat es construïa sense controls i sense qualitats. Només condicionada per unes malles d’eixample derivades de la pràctica anterior. Aquest urbanisme tenia incidència en les idees, però, el territori seguia altres camins. Les relacions entre un i l’altre són evidents però es donen en un context diferent del de la pràctica quotidiana.
L’urbanisme dels primers ajuntaments democràtics es va situar entre aquesta imatge de ciutat i la pràctica. Entre elles, es va iniciar una manera diferent d’entendre i fer urbanisme. Una pràctica que introduïa, per primera vegada en el nostre país, alguns dels principis de l’urbanisme de la socialdemocràcia europea: la reparcel·lació i la transferència de les rendes paràsites del sòl per a l’obtenció d’espais verds, equipaments i la millora de la qualitat dels espais públics. És a dir, es va centrar exclusivament en la política del sòl. Punt on les teories de Solans tenien incidència.
D’aquesta manera es va aconseguir una millora evident de la qualitat dels espais urbans, però, alhora, es va perdre una part important del contingut de les imatges de Baldrich, que posaven el planejament en relació a les formes de vida. En les imatges que adornen alguns plans d’aquesta època hi ha poc més que malles d’eixample, alguns traçats estructuradors i zones verdes. La vida de les ciutats, les relacions entre físic i social, hi tenen poc relleu. És un urbanisme de dibuixos detallats i brillants, però sense cor. Es pot dir que sota uns dibuixos detallats hi ha poc més que la simple qualificació dels terrenys.
L’urbanisme actual treballa sobre un territori molt diferent del dels anys seixanta-setanta. Es el territori de la dispersió, de la periurbanització, de la descentralització i de la intersecció de malles d’infraestructura, de relacions de tipus divers o de la ciutat amb els fluxos de la naturalesa. Molt allunyat dels pols de generació i d’atracció, que estructuraven el territori de l’època anterior. És el resultat del procés poc controlat de creixement i, sobretot, e la mobilitat i del desenvolupament creixent de les comunicacions.
En aquest territori, la societat també és diferent. Estem molt lluny de les societats relativament tancades, com el Mataró de l’època de l’Antoni Comas. Una societat relativament autònoma, no totalment estable, però sotmesa a unes tensions i contradiccions específiques. En canvi, la societat actual s’explica a traves a partir de polaritats, sinó d’interseccions de cultures. La gent viu en un lloc i treballa en un altre. Te partences molt diferenciades. Per això, les polítiques municipals identitàries cada vegada són més febles. La qüestió de la cohesió social està canviant. Això genera una certa desorientació de les polítiques urbanístiques municipals, que no acaben de trobar el seu sentit social i territorial.
És cert que als anys setanta es sobrevalorava el valor del sector terciari. Els equipaments i serveis, a vegades simplement comercials, també culturals o socials, esdevenien el centre de l’acció urbanística, en aportar una nova qualitat a l’espai urbà. Es deia que la ciutat havia deixat de ser industrials per a passar a ser centre terciària. Llavors, el tema estrella va ser el “centre direccional”, evidentment pensat en clau de la polarització (4).
Com que aquests conceptes estan perdent el seu sentit en la societat i el territori actuals, es fa difícil redefinir la política de qualitat dels plans d’urbanisme i, paral·lelament, de les polítiques municipals, que sovint generen espais i equipaments sense sentit. Per exemple, un cas paradigmàtic pot ser l’acord de tots els grups municipals de Mataró de construir una “casa de la festa”, en plena crisi econòmica, quan l’atur arriba a cotes impensables i quan l’activitat del centre urbà està caient a tota velocitat. Però es podria generalitzar en molts antres casos, per exemple: la plaça de les Glòries, un lloc urbà que encara ningú sap per a que serveix. La prova: els dos edificis que s’hi estan construït, que no tenen cap nord ni programa urbà. I sense que tinguem cap fe en el producte que es generarà a partir del concurs que s’ha convocat recentment (5). Això també es nota segurament en múltiples centres mitjans nous, basats només en el comerç i no l’activitat social.
Es possible que aquí se situï el moll de l’os de la re-definició de l’urbanisme, que estem vivint actualment. S’han de repensar molts dels temes de l’urbanisme, tenint en compte les dues dimensions a què hem fet referència: per un costat valorant el seu sentit en la cohesió social, per l’altre tenint en compte la diversitat del territori. La cohesió social actual no es la dels anteriors pols territorials, s’ha de pensar tenint en compte la diversitat dels valors i les mobilitats pròpies d’una societat que evoluciona més ràpidament que els instruments d’ordenació urbanística. El territori tampoc és com el de llavors. Es format per un conjunt dinàmic de llocs, malles i polítiques diferenciats. No té una única dimensió temàtica o escalar.
Però, malgrat que la situació es diferent, cal extreure algunes lliçons de les imatges dels plans Baldrich. L’urbanisme ha fer propostes de regeneració social. Ha de definir imatges i usos en funció d’aquesta regeneració. L’arquitectura sempre és imatge i les seves imatges mai no són neutres. Per això les imatges de l’arquitectura de la nova ciutat han d’entrar en el tema de la diversitat, d’espais, vincles materials i vincles culturals.
No es tracta de demostrar l’equilibri de les parts de la ciutat i la modernitat dels nous espais dels anys 50. Sinó d’explicar la complexitat, sense perdre de vista els seus vincles amb les relacions socials o en la intersecció de les diverses variables econòmiques, socials i culturals, que apareixen en els projectes de nous espais. Per exemple, no es pot fer un projecte d’un nou centre, sense tenir en compte les temàtiques que hi incideixen; sense tenir en compte les diverses escales que el vinculen al territori; sense valorar el seu paper en la cohesió social i dinàmica humana.
En parlar dels horitzons de l’urbanisme actual, sovint utilitzem metàfores com les d’espais vectorials, malles interseccionades. diagrames, etc. com la que hem inclòs al final d’aquest article, extreta d’internet. Una imatge que és fàcil de contraposar a les de Granollers i Mataró. Però aquest tipus d’imatges també poden limitar-se a la simple decoració, si la referència als temes superposats no remet a qüestions més interessants de tipus tècnic, polític o social. Hi ha qui diu que això és el que fan diagrames com els dels projectes de Hannes Meyer, on se superposen programes de diferent abast (6). Aquests diagrames mai no són gratuïts, o simples artificis decoratius. Sempre remeten a temes actius en la composició de projectes complexos.
Les qüestions d’imatge poden ajudar molt a donar un nou sentit a l’urbanisme. I, a través de les imatges, es poden superar els dos urbanismes que hem viscut a Catalunya els darrers temps: l’urbanisme de la simple política del sòl i l’urbanisme de les imatges mancades de sentit social. Poden marcar un camí, encara que no una solució. Segurament hauríem d’aprofundir en el seu pes.
(1) Per exemple a alguns llibres de l’època: WINGO, Lowdon, J.R., Cities and space. The future use of urban land, Johns Hopins , Baltimore, 1967 WEBBER, M.M., et altr., Indagaciones sobre la estructura urbana, G. Gili, Barcelona,1964 WINGO, Lowdon, Transporte y suelo urbano, Oikos Tau, Vilassar de mar,1972
(2) Des dels primers anys del segle aquestes relacions són evidents. Recentment vaig poder estudiar la incidència de la imatge de la ciutat en els intents de millora de les relacions social, en el cas del pla Jaussely de Barcelona i els escrits del poeta Joan Maragall. L’urbanisme no es només gestió, també és imatge i la imatge té una clara incidència amb aquesta voluntat de difondre qualitats. Vid. Manuel de TORRES i CAPELL, Joan Maragall, la ciutat i l’urbanisme, a: CASALS, Glòria, Meritxell TALAVERA, (coords.), Maragall: textos i contextos, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra,1912.
(3) Pols comarcals que són els protagonistas d’un llibret de Baldrich: La Ciudad comarca. També de totes les teories derivades de l’obra de Christaller.
(4) Vid. AYMONINO, Carlo, Pierluigi GIORDANI, I Centri Direzionali, De Donato, Bari,1967, o també les bases econòmiques de la idea a: PERROUX, François, El capitalismo, Salvat, Barcelona, 1952
(5) En el pla de Barcelona de Leon Jaussely, 1903-1907, a la plaça de les Glòries s’hi dibuixa un nou centre urbà que té explicació en el context d’un model de ciutat, que té molt de sentit en el procés de formació de la gran Barcelona i la política municipal que es dissenya en aquell moment històric. Un model que té un rerefons cultural en l’obra de molts intel·lectuals de l’època. Per exemple Joan Maragall i Eugeni d’Ors. Cosa que no té cap relació amb la situació actual, on obres arquitectòniques sense programa i amb poc fons cultural, sorgeixen com bolets en un lloc mancat de qualsevol significació.
(6) HAYS, K. Michael, Modernism and the posthumanismsubject, Massachusetts Institute of tecnology, Chicago, 1992
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada