DE LA IL·LUSTRACIÓ A L’URBANISME CRÍTIC

Tot rellegint el número 450 de la revista “Le Magazín Literaire”, febrer 2006, “Le siècle des Lumieres, un art de vivre et penser”. La revista, més enllà de les imatges i alguns dels conceptes sobre la Il·lustració a què els arquitectes estem acostumats, posa l’atenció en l’ús lliure de la raó, en de la constitució d’una opinió pública, o en el desenvolupament de l’esperit crític. Hom en diu: l’art de pensar i la intel·lectualitat. S’hi estableix una nova relació entre l’home i l els secrets de la natura, aquella gran desconeguda.

Això fa pensar que a l’urbanisme, nascut en aquest mateix context, potser hi té mes importància la nova actitud envers el món o l’art de pensar, que les qüestions sobre l’espai físic. La geometria dels traçats, l’elementalisme, les classificacions, la invenció de nous tipus. etc. només es poden entendre des del punt de vista de les relacions humanes i les relacions entre l’home i la naturalesa. En aquest període l’urbanisme passa a ser part de la nova política pública. Entenent per política no només la qüestió de les alineacions, sinó tot al que fa referència a la imatge, des de les qüestions mes immediates, fins al desenvolupament d’una complexa teoria de l’espai, on alguns instruments i sabers nous hi tenien importància. És a dir, com a part essencial de les polítiques de cohesió social.
Fa temps, en estudiar el cas d’Almacelles, a la Il·lustració, vaig començar a entendre tot això de l’origen complex de l’urbanisme. En primer lloc, veies un plànol molt simple, amb la potent retícula ortogonal projectada per l’arquitecte barceloní Mas d’Ordal. A continuació, observaves que aquell producte tenia relació amb l’extensió del mercat, agrícola, però també urbà. És a dir, darrera hi havia la política econòmica Més enllà, l’explicació et dirigia a l’aigua, o el domini de l’aigua per la gent de l’època, és a dir un problema tècnic. La qüestió de l’aigua remetia les relacions entre l’home i la natura i als instruments de domini de la natura. Era interessant de comparar la geometria de les cases i la del repartiment de l’aigua. No coincidien gens. En un i altre cas la geometria esdevenia instrument de temes tècnics de més abast. Però encara més, darrera de tot hi havia una qüestió d’imatge. L’arquitectura posava en relleu les jerarquies socials per sobre l’estricta geometria. La complexitat s’hi feia evident. Era un exemple molt simple. Però s’obria en múltiples direccions de comprensió. La geometria simple s’obria vers temes cada vegada més rics.


Paral·lelament, preparant una possible revisió d’un llibre de fa vint-i-cinc anys, Inicis de la Urbanística Municipal de Barcelona, he trobat una cita sobre la Barceloneta que em porta a la lectura de S. Gideon, “Space, Time and Architecture”. Simptomàticament, el llibre de Gideon oblida el període de la il·lustració. Passa directament del Barroc a l’Arquitectura Moderna. Malgrat tot, exemples com el de la Barceloneta tenen molta presència en els llibres de l’època. La lectura de la transició vers l’arquitectura moderna que fa Gideon és el reflex d’una manera d’entendre l’arquitectura pròpia d’una part important del segle XX. És a dir, el racionalisme i, també, d’algunes versions reductives de la tipologia-morfologia.
En els textos de l’època només es fa una lectura de la forma dels espais urbans, les alineacions, geometries, malles (d’eixample?) o de les tipologies d’edificació, i el seu repartiment, centrant-se exclusivament en el seu “ordre”. Precisament els segles XVII i XIX són rics d’exemples on aquestes qualitats ressalten. La Barceloneta és un d’aquests casos. Té una trama on la geometria i l’ordre són evidents. La qual cosa l’ha fet entrar fàcilment en molts manuals de l’arquitectura.
Però darrera d’aquests espais també hi ha la incidència regles de composició, tècniques de cartografia, matemàtiques, coneixements derivats de les ciències de la naturalesa, de l’estructura de la propietat, de la imatge i de l’ordre polític i social que el motiva. Regles i condicions que deriven de sabers diferents, difícilment integrables en una lectura unitària. En fi, hi ha la incidència de temes interessants de l’economia i de la cultura. Temes que poden motivar lectures molt diferents dels espais urbans i les arquitectures. Que s’obren a un vano complex de condicions.
Precisament, les malles d’infraestructura, de comunicacions, de subministre hídric, etc., que, més o menys, s’inventen en el període de la il·lustració, tenen la perspectiva del desenvolupament del mercat del sòl, o de la producció. És a dir, darrera, tenen la justificació en un canvi important de l’economia. El cas d’Almacelles és clar en relació això. Aquest punt de vista és nou i assenyala una etapa diferent del desenvolupament de la urbanística i l’expansió de l’economia hi té un paper important. Sense la referència a l’expansió del mercat, la quadrícula d’Almacelles no té sentit i justificació.
Complementàriament, també és cert que sota la proposta de les noves malles urbanes hi ha una idea de ciutat, l’abast de la qual no s’esgota en unes simples línies i geometries. I que en aquesta idea hi ha el fonament d’un seguit de teories i manuals. És a dir, l’inici de la urbanística moderna que connecta amb qüestions molt mes complexes sobre la utilització de la forma urbana en el manteniment de l’ordre social i les mentalitats, etc.
I així successivament...
No tot s’acaba en aquests plànols geomètrics unitaris. Es pot pensar en els projectes de l’època de la il·lustració o el segle XIX (eixamples?) de manera desagregada, tenint en compte els diversos instruments que intervenen en el projecte. Per exemple, l’avenç de la cartografia i el coneixement del territori, els avenços de les matemàtiques, la física i les ciències de la naturalesa, el desenvolupament dels debats sobre les polítiques públiques (no només l’espai públic o els carrers) i el coneixement de la societat que se’n deriva, els coneixements geogràfics en torn del paisatge, la pintura i les seves imatges, etc. amb en tema de la complexitat a l’horitzó.
Però, tenint en compte que la lectura d’aquests casos no es pot limitar la globalitat de les formes o a artificiosos sistemes que pretenen integrar totes les condicions sota les formes. La urbanística de la diversitat actual pot tenir un tema de reflexió en aquesta lectura desagregada de la il·lustració.


En tercer lloc, m’adono que l’interès pel període de la il·lustració també pot referir-se al seu caràcter d’època de transició. És un període que, des de la permanència de formes i coneixements antics, s’obre a una manera diferent de pensar i actuar. Una època de tensió crítica, amb múltiples les dificultats generades pels antics poders i cultures. No és un període unitari. Explicable a partir d’una única cultura o economia. És un període obert a transicions i continuïtats diverses. Obert a diverses línies de narració. És a dir, molt semblant a l’època actual.
En una època de transició creix l’esperit crític. Els models fixos s’afebleixen. Les coses es posen en qüestió. Cal justificar amb mes precisió les decisions. Un període de transició que es caracteritza per la progressiva introducció de nous conceptes, idees, maneres de pensar i maneres d’actuar. Conceptes que podríem anomenar: dinàmics. En imposar-se paulatinament en la pervivència de l’ordre antic.
També es creuen històries diferents. Algunes fan referència a l’entorn o el medi. Altres als diversos conceptes que intervenen en el projecte, a les tècniques de cartografia, de traçat de camins i camps, d’hidràulica, de delimitació de malles, de policia, de sanitat, etc.

Aquest espai de transició, propi de la Il·lustració, és difícil d’entendre per a qui pensa que la finalitat de l’arquitectura és només la racionalitat i l’ordre. És el cas de Gideon i tot el Ciam. Però també pels que defensen “l’autonomia de l’arquitectura” . Que ignoren els complexos condicionants culturals que hi ha darrera dels projectes i limiten els raonaments a la simple geometria d’alineacions. Ignoren que els condicionants culturals són diversos temàticament i escalarment. Ho redueixen tot a les traces i a l’ordre tipològic. Sense tenir en compte que els projectes difícilment es poden explicar sense les contradiccions i superposicions entre ordres del coneixement i de l’espai diferents.
Contra aquesta concepció complexa de l’arquitectura dels espais urbans, encara hi ha qui defensa “l’autonomia de l’arquitectura”. Una gran mentida, en la qual s’ha basat una part de l’urbanisme català dels darrers anys. L’arquitectura i, sobretot, l’urbanisme sempre ha tingut interessants relacions amb altres disciplines. El període de la il·lustració precisament és ric d’enllaços amb altres branques del saber. Segurament per això és interessant de revisar alguns d’aquests enllaços per tal de trobar paral·lelismes amb el període de transició actual.
Això precisament es pot entendre bé en el cas de la Barceloneta. Un espai urbà que encara que es pot considerar com a imatge o model, o com un conjunt homogeni de parcel·les i carrers unificats per la geometria. També, alternativament, es pot entendre com a projecte derivat d’un conjunt complex de decisions. Algunes corresponen a la reinterpretació de les tipologies antigues o les referències d’altres projectes, altres als conceptes militars, la lògica de construcció del port, la dinàmica dels temporals, etc. És un espai de variació en la diversitat. On són molt importants els raonaments i les referències que hi ha darrera les tipologies d’edificació, els traçats o la situació.
És simptomàtic el tractament de l’espai de l’entorn, que es fa en moltes de les interpretacions de la Barceloneta. Des del punt de vista de la tipologia-morfologia tradicional només es pot tenir en compte la relació umbilical amb la ciutat central. El ferrocarril precisament dificultava aquesta continuïtat. Com si la ciutat només fos l’ordre o la continuïtat dels carrers. Sense tenir en compte els complexos condicionants de la localització i l’orientació de l’assentament.


Darrera d’aquest òptica de transició hi pot haver el concepte de lloc, entès com a creuament de conceptes i històries. Lluny la simple idea de continuïtat en planta o de la seva sacralització, del “genius loci” d’Alexander Pope o Norberg Schulz. La ciutat no és només qüestió de carrers, places, cases, entorn físic, etc. Sobretot és qüestió d’idees, de cultura de l’espai i de procediments. Els projectes no es poden reduir al simple joc de les línies i volums.
Aquí hi ha la principal lliçó de l’urbanisme de la il·lustració en relació als moments de crisi actuals. La lliçó oblidada per moltes de les teories del segle XX. Sigui el racionalisme o la tipologia-morfologia descafeïnada. El seu caràcter d’època de transició, dinàmica, oberta a la diversitat i les superposicions. On es prioritza l’ús lliure de la raó, l’opinió pública i l’esperit crític. Les polítiques sobre les relacions home-natura. No un espai públic cristal·litzat, sense qualitats, aïllat de totes les connotacions temàtiques.
Una urbanística oberta a totes les narratives, sense pensar en síntesis vistoses encara que artificioses. Un urbanisme dinàmic que revigoritzi la capacitat propositiva, crític i incident en la construcció de l’opinió pública.