EL CAS DE L’AMPOLLA ENTRE EL PAISATGE I EL TURISME

En un post anterior, varem començar a tractar la qüestió de l’urbanisme del turisme. El tema principal d’aquest primer escrit era el programa, entés com imatge de referència. No com a simple llista de necessitats. És a dir, una concepció del programa on el paisatge té un pes important. El tipus com a programa.
En aquest segon post es relacionaran els coneixements sobre la qüestió, adquirits en articles i llibres, amb l’experiència de projecte sobre un espai turístic, on són molt presents les qüestions de paisatge: l’Ampolla. Un cas on es posa en relleu aquesta característica del paisatge del turisme.
Per sobre l’ordre absolut i abstracte del models urbanístics, que només tenen un objectiu: l’optimització de les relacions entre malles i volums d’edificis. O, que només fan referències indirectes a un genèric i nostàlgic “esperit del lloc” o paisatge. En aquesta experiència professional s’hi evidencia la importància del paisatge en la definició del nous assentaments. Alhora que l’interés de les interseccions entre elements urbans, conceptes, les dinàmiques, les superposicions, etc.
Lluny de ordre “mecànic” dels espais urbans i territorials I dels criteris quantitatius o les classificacions, l’urbanisme del turisme s’obre en múltiples direccions, d’acord amb diverses gramàtiques, I tenint en compte múltiples referències culturals. Entre les quals el paisatge hi té un pes essencial.
L’Ampolla és un municipi eminentment turístic que té valor en funció del la seva situació al delta del riu Ebre i el seu paisatge. Alhora un municipi on les infraestructures de pas a través, d’escala regional i, fins i tot intercontinental, incideixen amb força. És a dir, un municipi turístic, que té el paisatge com a principal valor de referència. Però també un lloc on aquests valors es creuen amb un desenvoupament de les infraestructures que remet a ordres territorials aliens. Concretament: diverses vies transversals, autopista, carretera, ferrocarril, autovia, etc.
El nucli urbà és fragmentat. El creixement urbà, principalment motivat pel turisme, ha hagut de superar múltiples obstacles naturals, o artificials, carreteres, autopistes I ferrocarrils, que travessen el seu territori. I això es reflecteix clarament en la seva estructura.

Paral·lelament, la fragmentació accentua la presència dels valors naturals I del paisatge. És a dir, el que a primera vista és una dificultat, el nucli urbà és poc agregat, pot permetre la integració dels valors naturals en les noves implantacions turístiques.
Però, llegint atentament el territori, es pot veure que aquesta característica dels espais urbans segueix les mateixes pautes que han estructurat les àrees agrícoles del terme municipal.
Moltes vegades, en llenguatge professional, quan es parla de les àrees agrícoles, hom utilitza el terme “teixit”, difícilment aplicable a un territori tan fagmentat com el de l’Ampolla. En aquest cas, s’ha de parlar de l’existència de dos sistemes agroforestals o dues gramàtiques que estructuren els diversos elements del territori i el paisatge. El terme “teixit” és massa tancat per explicar un territori complex com el d’aquest lloc.
La primera gramàtica és formada per una successió de barrancs que hi han marcat solcs relativament profunds i plens de vegetació, amb terrenys aterrassats amb murs i amb característiques línies d’oliveres. Un territori on les superposicions entre elements són molt clares. On no hi ha una única geomeria connectora. On la geometria dels camps es matrialitza en un sistema de murets. On aquesta geometria es creua amb la de les plantacions d’oliveres. On, totes dues s’emmarquen en la massa de la vegetació. I, on, totes es giren, es trenquen I varien en l’espai. Alhora, aquest conjunt és puntuat per petits edificis de serveis a l’agricultura, les “cases de troç”.

La segona pertany al regadiu del delta del riu. Un paisatge pla i quadriculat per la colonització agrícola. On les superposicions a què es feia referència són més difícils de captar, però no absents. A primera vista es pot explicar a través de regularitat geomètrica. Però, el seu paisatge o la seva imatge, és producte de molts altres factors. La materialitat d’aquest territori no es pot reduir a la simple geometria.
Es tracta de gramàtiques amb molta història i referències culturals, que entren en contacte en punts de ruptura, estratègicament importants per al desenvolupament turístic.
Entre les dues gramàtiques sobresurten els espais de límit. Els barrancs sòn espais de límit o ruptura. Com també ho és el “Roquer” una línia de ruptura important en el paisatge. Des d’ell hi ha vistes ben interessants vers el delta, alhora que és un espai molt vist. És a dir, on les intervencions poden afectar molt a la qualitat del paisatge.
Aquests espais de ruptura difícilment es poden explicar sense fer referència al seu entorn. No depenen només de les seves qualitats intrínsiques. Per exemple, el “Roquer”, que continua des del delta fins a la línia de la costa. Una mateixa forma natura dona imatges diferents en variar l’entorn. En variar procesos exteriors, el mar o els terrenys agrícoles. O, en variar condicions: per exemple l’erosió marina.

El POUM de l’Ampolla tenia un clar marc de referència: la Llei 8/2005 de protecció, gestió i ordenació del paisatge de Catalunya. Una llei que va introduir a Catalunya la idea de l’ordenació del paisatge i els mètodes del “Conveni Europeu del Paisatge”. Una llei que té importància en un territori, com el de L’Ampolla, on el recurs “paisatge”, íntimament relacionat amb el turisme, és essencial.
En aquesta llei es defineix el paisatge, relacionant-lo amb els fets humans o la percepció de l’espai. Parla de la interrelació entre factors territorials i humans o d’“una part del territori tal com la percep la població”. Aparentment parteix d’una concepció de l’espai i el paisatge oberta a totes les consideracions anteriors. Però, en les disposicions d’intervenció, només remet a la formació d’“unitats de paisatge” concebudes com a un tot integrat. És a dir, unitats equivalents a zones o teixits, on les interrelacions, superposicions i contradiccions entre conceptes diferents tenen poca cabuda. La complexitat del territori i les disposions d’aquesta llei són difíclis de compatibilitzar.
El pla precisament havia de superar la contradicció entre la complexitat del paisatge i l’esquematisme de la divisió del sòl en “unitats”, zones o, també polígons o sectors. La legislació d’urbanisme o de paisatge era difícilment compatible amb la complexitat del territori.
Això s’ha intentat solucionar a travès de la cartografia. La cartografia permet la construcció d’un inventari de les imatges i construccions que conformen els llocs i la seva memòria. Així, s’ha fet un plànol del territori que reprodueix i situa els principals elements definidors del paisatge. Simultàniament, també s’hi grafien les agressions, particularment els edificis clandestins dispersos pel territori. El plànol situa les permanències, però sense caure en l’immediatisme de grafiar un parcel·lari organitzador, immaterial i abstracte, com a permanència principal. Segurament, el principal defecte dels plans que es basen en la metodologia de la tipologia-morfologia es centrar-se en aquest tipus de conceptes falsament “organitzadors” i no posar l’èmfasi en les imatges reals o referències del paisatge. La imatge del paisatge és important en la memòria individual I col·lectiva I, en consequència, en la percepció del lloc per els turistes.

Però, a més a més, cal tenir en compte que en una urbanització turística d’estructura complexa, com és el cas de L’Ampolla, el paisatge és variable i ple de matisos. Aquí l’instrument tradicional de l’urbanisme, la divisió en zones, hi té poca incidència. El territori de L’Ampolla és un cas paradigmàtic de la no conveniència de la divisió en zones homogènies. Les interseccions entre els diversos sistemes naturals, les infraestructures i les construccions és constant. Es tracta d’un cas clar de paisatge híbrid, basat en l’encreuament de sistemes.
El paisatge és l’espai de la pluralitat. Com a tal, és difícil de reduir a imatges sintètiques. Per això, la cartografia s’ha elaborat amb molt de detall, amb grafismes propers a la imatge dels elements i formant un conjunt de fils o línies d’estructura que poden superposar-se entre sí. El detall permet posar l’atenció en les variacions i les superposicions. El seu punt de partida són fotografies, sobretot panoràmiques, que descobreixen diverses configuracions del paisatge. A continuació es valora la presència del diversos elements i es dibuixen els plànols. En aquests s’hi grafien diversos sistemes. En primer lloc, el sistema de torrents, barrancs i línies de desguàs de la muntanya en general. En segon lloc, les masses de vegetació associades a aquests cursos d’aigua. En tercer lloc, el sistema de camps, sobretot els antics murs de contenció i de tanca que delimiten els camps i conformen l’element més definidor del paisatge. En quart lloc, el sistema de camins rurals i pecuaris, dits lligallos, que té una forma característica i s’alterna al dels cursos d’aigua. I, en últim lloc, els edificis històrics, cases de tros i masos, acaben de donar espessor cultural al conjunt.
Mai no es fa cap delimitació de teixits i de polígons. Tal com s’ha dit, els sistemes agroforestals es consideren gramàtiques o maneres de relacionar els conceptes del paisatge, que cal tractar com si es tractés de jardins i no com a zones.
Un dels temes interessants d’aquesta manera de cartografiar el paisatge és que permeten les superposicions d’elements de paisatge i conceptes d’ordenació. Circumstància que és clara en els límits o àrees de transició. En elles se superposen temes i aspectes de les dues gramàtiques. Aquest és el cas del “Roquer” que relaciona la muntanya i el Delta, els penya-segats sobre el mar o les línies d’aigua que conformen “cales” o platges d'interès turístic.

A l’hora de fixar les condicions dels edificis i espais d’explotació turística, aquesta manera d’entendre el paisatge té molt d'interès. Els projectes de desenvolupament, siguin urbanitzacions, xalets, blocs o “resorts”, queden condicionats per una sèrie de conceptes que els relacionen amb el paisatge de l’entorn. Són conceptes que formen un sistema obert. Es tracta de directrius de situació, o de forma, en relació als diversos elements cartografiats. Directrius que l’aplicació de la cartografia informàtica permetrà individualitzar, aprofundint en l’estructura de les diverses configuracions, temes i regles.
D’aquesta manera, el projecte d’arquitectura dialoga amb les condicions de lloc a través de les informacions que conté el plànol. Així, el plànol d’ordenació no és un dibuix d’àmbits sinó una referència d’informació o de realitat que ha de guiar els projectes d’intervenció. El plànol d’informació esdevé d’ordenació, completat per l’atenció a diverses regles de composició. És allò que generalment s’anomena “urbanisme narratiu”.
El caràcter del lloc i els seus lligams amb altres elements i conceptes de l’entorn esdevé el tema principal de la inserció de les noves construccions turístiques en el paisatge. Així doncs, la imatge esdevé el tema principal. Però no es tracta d’una imatge escenogràfica sinó d’una imatge vinculada als components del territori. Tampoc es tracta d’imatges globals i estàtiques, sinó d’imatges que s’obren al viatge vers dimensions desconegudes de l’espai.
Però cal tenir molt en compte que la imatge no depen esclusivament de les condicions urbanístiques. La permanència del paisatge també té a veure amb les textures I valors d’imatge que depenen de procesos més subtils. Per exemple, la dinàmica de les plantacions, l’erosió, etc.
No tot acaba en l’urbanisme. Cosa que és essencial per a situar-lo en la realitat.