SOBRE L'URBANISME I EL TURISME (I)

Fa algun temps vàrem fer una ponència sobre les relacions entre el turisme i el planejament amb en Joan de Torres i Calsapeu. Ara, vull recuperar alguns dels temes que vàrem tractar en aquella ponència, reestructurant-hi algun comentari i afegint-hi alguna consideració.
El tema del turisme no és mes que un de tants que es poden tractar en el planejament urbanístic actual. Altres temes, com la indústria, la centralitat, etc., que poden tenir un tractament semblant. Tots ells tenen components que poden ajudar a entendre alguns canvis metodològics que la realitat urbana actual imposa en l’urbanisme. Però en el cas del turisme el pes de les imatges o el paisatge en l’estructuració del territori s’accentua.
A partir d’aquest tema es pot valorar la importància de les imatges en la definició dels elements urbans o en les interrelacions entre elles. Amb el benentès que no es tracta tant d’imatge escenogràfiques, referides a una substància immutable dels espais, sinó obertes a la diversitat i interrelació cultural. També referides a la dinàmica dels espais i l’atenció a temps i gramàtiques d’ordenació diferents. És a dir, el que generalment s’anomena espai intemedi.

Atès que la ponència tenia mes extensió de la que es recomana per a un post del blog, dividirem l’explicació en tres parts.
En la primera centrarem l’atenció en dos aspectes de la metodologia interessants tant per a la urbanística del turisme com, per extensió, tota la urbanística actual:  el caràcter programàtic de les imatges i el pes de la imatge en la definició de les tipologies d’edificació.
En la segona reflexionarem sobre dos casos que ens hem trobat en la pràctica professional: dues poblacions costaneres d'interès històric i amb un paisatge característic.
En la tercera ens referirem a la cartografia d’informació. Una cartografia no referida a condicions globals de teixits, d’àrees homogènies o de zones, sinó a condicions d’intermediació, específiques dels llocs. I, sobre tot, a espais on se superposa el punt de vista de l’explotació turística amb el punt de vista de la vida quotidiana dels habitants i de la protecció del medi. Espais, a mes a mes, on diverses regles de composició se superposen entre si. També espais de límit o espais de frontera on les diverses gramàtiques d’ordenació es contaminen entre si.

El primer tema s’explicarà a través de diversos textos literaris. La urbanística actual, mes propera de la narració que a l’optimització de relacions, facilita la utilització d’aquests textos.


1. El viatge com a programa del planejament urbanístic.

Es pot introduir la qüestió del programa en el planejament urbanístic a través de diverses referències literàries. No es tracta d’un programa reduït a un conjunt d’exigències estructurals o quantitatives, tal com generalment se l’entén, sinó d’una imatge de referència, on es relacionen tots els temes de l’ordenació. Una imatge dinàmica que pot tenir un inici clar en la idea del viatge tal com el descriu Claudio Magris a L’infinito viaggiare (1). Un viatge que no és una idea global i tancada, sinó el descobriment progressiu de l’espai, en múltiples direccions, locals i conceptuals. Un viatge, també, on, la cultura de l’observador s’obre al descobriment d’un nou món, al contacte i superposició de realitats i de cultures, a la intermediació i a la hibridació. Alguns conceptes d’aquest llibre de Magris ens ajuden a entrar en aquesta dimensió del tema.
En primer lloc la dinàmica de l’espai.

Perquè el viatge – pel món i sobre el paper – és per ell mateix un continu preàmbul, un preludi a alguna cosa que encara ha de venir i que sempre està darrera la cantonada; marxar, aturar-se, tornar enrere, fer i desfer les maletes, apuntar en un bloc el paisatge que, mentre travesses, fuig es disgrega, i es recompon com una seqüència cinematogràfica, amb les seves foses i reordenaments.

En segon lloc, l’atenció a la multiplicitat de les explicacions o lògiques d’agregació. Travessa fronteres i descobreix lògiques o gramàtiques diferents.

No hi ha viatge que no travessi fronteres – polítiques, lingüístiques, socials, culturals, psicològiques, fins les invisibles que separen un barri de l’altre de la ciutat, les que hi ha entre persones.
Viatjar no vol dir únicament anar a l’altra banda de la frontera, sinó descobrir que també som sempre a l’altra banda.

Aquestes diferències no existeixen només a l’espai. Reflecteixen temps diferents. El temps històric del monument i el temps de la seva imatge en el món actual. Temps múltiples que s’entrecreuen en l’explicació:

El viatge en l’espai és alhora un viatge en el temps i contra el temps. De vegades la complexitat estratificada i condensada d’un lloc emergeix amb violència, com les llavors que esbadellen la tavella...No sols l’individu, un lloc és temps condensat, temps múltiple. No únicament el seu present sinó un laberint de temps i èpoques diverses que s’entrellacen en un paisatge i el constitueixen, de la mateixa manera que plecs i arrugues i expressions gravades per la felicitat o per a la melangia no tan sols marquen una cara, sinó són la cara d’aquella persona.

Aquí hi ha la qüestió essencial. L’espai urbanístic del turisme, i de molts aspectes sectorials de la ciutat actual, és format per diversos estrats, com sovint s’explica amb la metàfora del palimpsest. Però no sempre són estrats construïts, materials, sinó que també són imatge cultural, memòria, natura, arquitectura, etc.

Però, el palimpsest no ho és tot. En una societat com la del turisme, on hi ha fronteres i referències múltiples, l’altra metàfora, d’André Corboz (2),  l'hipertext, el model de les referències múltiples, esdevé totalment operativa.

Estratificació de la terra i d’història. No només natura i arquitectura, badies, boscos i cases, camins d’herba i de pedra, sinó també i sobretot societats, persones, gestos, costums, prejudicis, passions, menjar, banderes.

Es tracta de trobar un nou sistema que, com a gramàtica, permeti posar en relació, de manera dinàmica les diverses referències en que es basa la intervenció urbanística. Algunes provinents de la cultura dels viatgers, altres de la indústria del transport o l’assentament, o altres producte de les relacions i dinàmiques existents en el medi natural, o de la superposició d’històries.
Una gramàtica que no és neutral. Té a veure amb les diverses modalitats de la cultura de l’espai i les escales de comprensió dels problemes. Per exemple, com assenyala George Steiner (3),  a Europa, a diferència d’Amèrica, el viatge sempre s’ha pogut fer, i es pot fer, a peu. Per tant, hi ha una cultura de l’espai diferent de la dels altres continents. Alhora, per exemple, les ciutats del Magreb tenen una cultura o una gramàtica de l’espai característica i diferenciada.

Els homes i les dones europeus han recorregut caminant els seus mapes. En bona part, les distàncies són d’escala humana, el viatger les pot fer a peu. Aquest fet determina una relació fonamental entre els europeus I el seu paisatge. D’una manera metafòrica, però també material, aquest paisatge ha estat modelat, humanitzat per peus I mans…. Com a cap altra part del globus terraqüi, les costes, els camps, els boscos,… han estat modelats no tant pel temps geològic com pel temps històric humà….. Les seves belleses són inseparables del temps humanitzat….els paisatges europeus estan cuidats com si fossin jardins.

Per això, a mes a mes, la urbanística del turisme, que encreua diverses cultures i concepcions de l’espai és doblement interessant.


2. Tipologies de referència en l’urbanisme turístic

Seguint el raonament anterior, les relacions entre les construccions i els espais que forment la ciutat o el territori també es poden entendre des de la perspectiva de la imatge. Una imatge dinàmica i oberta a l’encreuament de sistemes, temes i referències econòmiques i culturals.
Moltes vegades, les tipologies d’habitatge s’entenen com a models unifuncionals, o es refereixen exclusivament a les característiques físiques, la distribució dels espais, etc. Llavors es relacionen entre si a través de malles de vialitat regular, formant teixits mes o menys unitaris: l’eixample, la ciutat jardí, els blocs, etc. Teixits, que son poc diferents de les zones en que es basava l’urbanisme de la primera meitat del segle XX. Però, des dels textos d’Argan, Rossi i Vidler, sabem que en els tipus és més important la idea que la mecànica d’articulació dels espais. I la idea ens remet a la imatge i el paisatge (4).
Així, és normal que les diverses tipologies del turisme no refereixin tant a condicions estructurals, en relació als sistemes viaris, o al seu repartiment i repetició en el territori. Sinó al seu entroncament amb la imatge, o la idea de viatge a través dels paisatges.

Entre les tipologies d’interès turístic, es poden citar:

2.1 El “ressort”
Segurament és la tipologia més difosa. Des del punt de vista de l’explotació econòmica, es tracta d’un establiment, generalment un hotel o un complex d’edificis hotelers, que ofereix una àmplia gamma de serveis i que, en general, inclou activitats lúdiques i recreatives. Un establiment que proporciona diversos serveis complementaris al turista, com ara la venda d’aliments, begudes, allotjament, esports, entreteniment, compres, etc.
Des del punt del programa és un model clar i definit. Com a tipologia, té algunes constants que el caracteritzen. Generalment, un conjunt d’edificis que envolta una piscina o uns estanys, més o menys naturals o “naturalitzats”. Com és sabut, aquest és un model turístic que té una estreta relació amb el model del tour operator i els viatges en avió, principalment de low cost.
Però, més enllà d’aquest programa funcional i economia, és una imatge. Per exemple, la imatge d’un terreny natural contrastat per una construcció artificiosa. Però també la imatge de luxe en el context la diversitat. Una diversitat que té molt a veure amb la contemplació de la naturalesa. També l’exotisme, la introducció d’una altra cultura, i, en general la imatge d’una cultura diferent de la quotidianitat dels viatgers. Urbanísticament, hi és interessant la doble pertinència a l’espai de l’economia global i l’espai on s’assenten. Darrera la imatge “Disneyland”, el somni, una memòria que allunya el context de la realitat.

2.2 Urbanització i oci
Una altra situació característica de l’urbanisme del turisme el trobem a la combinació de la urbanització, els serveis d’oci i la platja (alternativament: la muntanya). Potser sobta que qualifiqui una urbanització com a tipologia. Des del punt de vista de la urbanística tradicional seria “morfologia”. Però quan es mira mes enllà dels nostres àmbits culturals es pot considerar com un tipus d’urbanització diferenciat.
En principi, la urbanització turística només és una “urbanització” convencional. És un conjunt de carrers, parcel·les i edificis. Però, des del punt de vista urbanístic, és molt mes complexa la urbanització tradicional. El conjunt no s’estructura només pensant en l’optimització de les seves relacions. Encara que tingui en consideració els pendents, la formació d’illes edificables, les regles de la circulació, etc. En la seva forma hi te molta incidència el paisatge, les relacions visuals, la permanència d’alguns valors naturals, etc.,. En aquest tipus d’urbanitzacions no es venen tant el m2 o m3, com la inserció en el paisatge.
Tanmateix, si tenim en compte els orígens de la qüestió a la urbanística dels anys seixanta, principalment a França i Itàlia (...), Paisatge i fragmentació del territori són els dos elements essencials d’aquesta situació. La imatge de la naturalesa, també en aquest cas, esdevé l’element connector de tot el model (5).

2.3 Els conjunts monumentals i el patrimoni històric
Finalment, trobem el cas del nucli antic i/o el conjunt monumental, mes o menys restaurat, entre pintoresc i històric. Una altra situació on la imatge i el paisatge esdevé determinant. No cal dir que aquí la qüestió del turisme recull tota la tradició del viatge cultural europeu. Des del Grand Tour als nostres dies.
En aquest cas, la imatge no és ni històrica ni actual. Es mediatitzada per diferents conceptes de “cultura” com, per exemple: el mediterranisme, l’orientalisme (6). Un espai real, unes “pedres” amb valors culturals s’allunyen del seu context inicial i esdevenen escenografia  irreal. En aquest espai les referències territorials també són duals. Per un costat l’espai de la ciutat o el territori històric. Per l’altre el decorat, sovint il·luminat, que situa l’edifici en el lloc dels somnis
La connexió entre el monument i el conjunt tampoc no és a les places i avingudes que els donen visualitat. Sinó a un sistema mes complex, en el qual s’encreuen significats que remeten a diverses concepcions de l’espai. Un exemple clar d’aquesta complexitat és al Marroc, entre els països del Magreb, on s’encreuen les referències a la cultura de l’espai autòctona i les de la colonització francesa. I encara més a les ciutats de l’orient mitjà, on les referències culturals i espacials s’han superposat fins l’infinit, en més de cinc segles d’història.


3. Models i tipus en l’espai turístic

Els comentaris que s’han fet fins aquí s’han d’entendre com una primera crítica a les versions mes esquemàtiques de l’urbanisme del turisme, on l’espai és definit com una agregació d’edificis que composen uns teixits diferenciats. On es posa una atenció preferent en uns models dconstructius i les connexions es redueixen a poc mes que la vialitat i els criteris funcionals derivats de les formes de l’explotació econòmica.
Contra aquest urbanisme, la simple consideració de les tres situacions anteriors planteja la conveniència de tenir en compte altres factors de connexió. Per exemple, tenir en comte el paisatge implica l’atenció en la dinàmica de l’aigua, la permanència dels camps, amb la seva xarxa de camins, els murs de contenció, les plantacions històriques, etc. També les imatges històriques suggereixen altres nivells de relació, no materialitzats en l’espai (7).
Els tres casos anteriors tenen en comú l’atenció a un paisatge, concebut com a lloc d’intersecció de conceptes diferents. Alguns derivats del seu origen, altres de la manera d’entendre’ls des de la perspectiva del descobriment o el viatge. En el “ressort” el paisatge és element constituent, complementari de la idea de descobriment de les qualitats excepcionals d’un lloc. En la urbanització, els descobriment de les qualitats naturals o pintoresques del lloc és essencial, i, alhora mes complexa del que aparenta. Per no referir-se ala conjunt monumental que és tot imatge, encara que tingui múltiples maneres d’entendre’l.
En tots ells les referència al paisatge és comuna. Però no s’ha d’entendre com a accent afegit als criteris funcionals, sinó com a gramàtica constitutiva d’un nou sistema de relacions. Des d’aquesta perspectiva les indicacions que s’han fet obren el camí vers una concepció diferent del planejament. Un camí que caldrà aprofundir, i on l’urbanisme del turisme pot tenir una nova vida.
Però abans serà interessant repassar aquesta qüestió sobre la nostra experiència de planejament en un proper post.


1..MAGRIS, Claudio, L’infinito viaggiare, Mondatori, 2005 
2. CORBOZ, André, ....a MAUMI, Catherine (ed.) Pour une poetique du détour , Éditions de la Villette, Paris, 2010
3. STEINER, George, La idea d’Europa, Arcàdia, Barcelona, 2004
4. Vid. Els principals articles i llibres sobre aquest tema: ARGAN, G.C., Sobre el concepto de tipologia arquitectonica, Catedra de Composición II. E.T.S.A.B., Barcelona, 1974 , ROSSI, Aldo, L’Architettura della città, Marsilio, Padova, 1966  VIDLER, Anthony, The Third Typology, Oppositions, 7, TSCHUMI, Bernard , Architeture and Disjunction, The MIT Press, Cambridge (mass.), 1994
5. POUSIN, Frédéric, La ville éclatée: entre territoire et paysage , MAUMI, Catherine (ed.) Pour une poétique du détour, Éditions de la Villette, Paris, 2010
6. SAID, Edward W., Orientalismo, De Bolsillo, Barcelona , 2004 
7. D’acord amb la idea de paisatge històric a: GRACQ, Julien, Autour des sept collines, Jose Corti, Paris, 1988